Passà la infantesa a França i des del 1951 a Polònia, on es llicencià en escenografia a l’Escola Superior de Belles Arts de Varsòvia. De retorn a Barcelona (1959) col·laborà un cert temps a l’estudi d’A.Vallvé. Establert pel seu compte, féu decoracions per a grups de cambra, universitaris o independents, i també amb l’ADB i l’Escola Adrià Gual. Tingué el títol de llicenciat en escenografía per l’Institut del Teatre de Barcelona, on fou director del departament d’escenografia i membre de la Comissió d’Estudis.
Realitzà nombrosos espectacles amb un criteri renovador, entre els quals Primera història d’Esther (1960), Els constructors d’Imperis (Madrid, 1964), La zapatera prodigiosa i La vida es sueño (1965), Semper nunc (1967), Antígona (per a la televisió polonesa, 1967), Les noces de Figaro i El adefesio (1968), i Els baixos fons (1969), La paz (Madrid, 1970), Tot amb patates (1970), El retaule del flautista (1971), Yerma (1972), Lisístrata (Madrid, 1972), La señorita Julia (Madrid, 1973), Canta gallo perseguido (Madrid, 1974), Bodas de sangre (Berna, 1975), Àlias Serrallonga, La Setmana Tràgica, Terra Baixa i El rey que rabió (1975), Quiriquibú (1976), Una altra Fedra si us plau (1978), M-7 Catalònia (1978), Medea (1981), Seven Dagers (1982, per al National Ballet of Canada, a Toronto), Don Carlo (Madrid, 1984), Madre Coraje (Madrid, 1986), etc.
Fundat el Teatre Lliure de Barcelona (1976), hi realitzà una tasca ininterrompuda com a escenògraf i director tot assolint una depuració en el disseny i perfecció dramatúrgica ( Leonci i Lena , 1977; La Bella Helena , 1979; El balcó , 1981; La flauta màgica , 1984; Un dels últims vespres de carnaval , 1985; La bona persona de Sezuan , 1988, etc). Els últims anys dissenyà, amb l’arquitecte Manuel Núñez, el projecte de rehabilitació del Palau de l’Agricultura, futura seu del Teatre Lliure. Les seves darreres posades en escena foren Les noces de Fígaro (1989) de Beaumarchais i Terra Baixa (1990) de Guimerà. El seu darrer treball escenogràfic fou la Història del soldat de Ramuz/Stravinsky, en la qual debutà com a director Lluís Homar.
Posseí els premis Nacional d’Escenografia (1975 i 1979), Internacional Medalla Los Angeles (1974), medalla d’or de Valladolid (1974), del Cicle de Teatre Llatí de Barcelona (1967) i Ciutat de Barcelona (1980 i 1985), entre d’altres.