La seva determinació permet conèixer com s’ha desenvolupat el conreu. Així, per exemple, en el conreu del blat els factors de rendiment són: el nombre de mates per unitat de superfície, el nombre d’espigues per planta, el nombre de grans per espiga i la massa dels grans.
El producte de les mitjanes dels tres primers factors esmentats dóna el nombre mitjà de grans per unitat de superfície. I el producte de la mitjana del nombre de grans per superfície i la massa mitjana dels grans dóna el rendiment mitjà d’un camp de blat.
Existeix una certa plasticitat entre els factors del rendiment. Així, un cereal sembrat poc dens, és a dir, amb poques mates per unitat de superfície, pot fillolar més i obtenir més espigues per mata, i d’aquesta manera acostar el nombre de grans per unitat de superfície al potencial de producció que ve donat per la pròpia planta i les condicions ambientals com ara la disponibilitat d’aigua, els nutrients i la radiació.
Per contra, si el cereal se sembra dens, les mates tendeixen a fillolar menys. Hi ha fases del desenvolupament dels conreus que són especialment crítiques en la determinació dels factors del rendiment i d’altres que ho són menys. Així, per exemple, la determinació de la grandària de les espigues del blat ve determinada just abans de la floració: si les plantes pateixen estrès en aquest moment, les espigues seran més petites.
En canvi, la massa dels grans és un factor varietal molt menys variable. En el cas del blat de moro, una planta amb poca capacitat de produir fillols, el nombre de panotxes per mata és força estable, de manera que si la sembra és poc densa, no es pot augmentar de forma significativa el nombre de panotxes per planta. En les lleguminoses aprofitades per a gra, com per exemple la pesolera, el rendiment ve determinat pel nombre de mates per unitat de superfície, el nombre de branques per mata, el nombre de tavelles per branca, el nombre de llavors per tavella i finalment la massa dels grans.
Amb els cereals s’observa una certa plasticitat entre aquests factors: així, si les plantes pateixen estrès durant la producció de branques i el nombre de branques és reduït, i si més endavant les condicions són més favorables, la planta pot optimitzar, segons les condicions d’entorn, el nombre de tavelles per branca o el nombre de grans per tavella.