Se l’anomenava també oficial, jove o companyó. L’accés al fadrinatge podia fer-se un cop finit el període d’aprenent i, pagats els drets corresponents, inferiors als de mestre, s’inscrivien en el llibre de fadrins del gremi. Era sotmès a un sever sistema de control; havia de viure amb el seu mestre, “menjant, dormint i fent contínua residència”. A diferència de l’aprenent, rebia un sou pel seu treball. No podia abandonar una tasca començada, i li era prohibit d’establir-se pel seu compte. En termes generals, la durada del fadrinatge era de quatre anys, amb tendència a prolongar-la i a endurir-ne les condicions. Les dificultats per assolir el grau de mestre, les discriminacions a favor dels fills dels argremiats i els elevats drets d’examen contribuïren a convertir en permanent aquesta situació, teòricament transitòria. Els fadrins dels gremis tingueren sovint conflictes laborals amb llurs mestres, i arribaren a formar corporacions pròpies, preferentment de base religiosa i assistencial: a Barcelona, ja des del s. XV, com els fusters, els sastres, els sabaters, etc. Llur treball, irregular, i la situació social, inestable, portaren a la formació d’un proletariat urbà, sobretot després d’una ordre reial que, a nivell hispànic, substituí el sistema del gremi per un pacte convencional entre mestres i fadrins (1798).
m
Oficis manuals