El municipi, administrativament pertany a Aragó, però és inclòs en la zona de domini lingüístic català. Històricament ha depès de la diòcesi de Lleida. L’altitud mitjana (200 a 300 m) és donada per replans tabulars de calcàries eocèniques prou resistents per a obligar el Matarranya a formar dos meandres encaixats (el de ponent, dit revolt de Ribers) i l’Ebre a enfondir-se de 100 a 200 m en un cañón que prolonga el de Mequinensa. Els terrenys incultes són ocupats per garriga clara, pins i alzines. Als replans són conreats oliveres i cereals, abundants seguint el Matarranya. El pantà de Riba-roja (Riba-roja d’Ebre), de l’ENHER, negà en entrar en servei (1967) les petites hortes riberenques, així com algunes mines de lignit i les instal·lacions d’altres, i una bona part del poble, fet que lesionà sensiblement l’economia del municipi i que en provocà una forta emigració (dos terços en 1941-65).
El poble (54 m alt) s’enfilava en un esquenall a la dreta de l’Ebre. A mitjan dècada dels seixanta l’ENHER edificà el poble nou (379 h [2001], faionencs; 92 m alt), planer i quadriculat, de cases baixes. L’estació del ferrocarril de Barcelona a Saragossa, aigua avall del poble, havia arribat a transportar, durant la postguerra europea del 1918 i l’espanyola del 1939, 400,000 tones de lignit cap a Flix, Vallcarca i Barcelona, que li arribaven per via fluvial del baix Segre i del baix Cinca via Mequinensa (22 llaguts encara el 1936). L’abandó d’aquest transport, que incloïa pedra calcària, Ebre avall, cap a Flix, explica el desús dels camins de sirga que remuntaven el riu i la desaparició virtual del pas de barca. Dins el terme hi ha la caseria i l’ermita de Sant Jordi.