En una falla es distingeixen els elements següents: el pla de falla, paral·lelament al qual s’efectua el desplaçament, i la línia de falla o traç del pla de falla sobre la superfície topogràfica. En una falla on el pla de falla no sigui vertical, el cos rocós desplaçat cap amunt relativament és anomenat bloc superior, mentre que l’altre és anomenat bloc inferior. El vector desplaçament, situat sobre el pla de falla, de dos punts, situats l’un en el bloc superior i l’altre en el bloc inferior, que originàriament eren solidaris, és anomenat salt real. Les components del salt real paral·leles a la direcció i al cabussament de la falla són el salt segons la direcció i el salt segons el cabussament. El sentit del desplaçament dels dos blocs de la falla és descrit com a sinistrors o dextrors segons el seu sentit de gir.
Tipus de falles
© Fototeca.cat
Les grans falles de direcció lligades a les dorsals oceàniques són anomenades falles transformants. Les falles amb desplaçament segons el cabussament poden ésser normals si el bloc inferior ha baixat respecte al superior i inverses si és el bloc superior el que ha pujat respecte a l’inferior (encavalcament). Una zona de falles és una regió que en conté un gran nombre, generalment paral·leles. Una depressió topogràfica enfonsada entre falles és un graben o fossa tectònica. Un bloc aixecat entre falles és un horst. Tant els grabens com els horste solen ésser limitats per falles normals. Les depressions o fosses tectòniques són el resultat d’una fase distensiva, normalment després d’una fase compressiva. A Catalunya destaquen les grans fosses del Vallès-Penedès, la Cerdanya i l’Empordà, plenes de sediments del Miocè i el Pliocè.