Les falsificacions s’han intensificat a mesura que l’art ha entrat en la societat com a forma d’inversió econòmica. Per a ésser reconeguda com a tal, la falsificació ha d’ésser ratificada per uns perits judicials o uns teòrics especialistes en l’estil artístic corresponent. Hom anomena falsificacions totals les que són rèplica total d’una obra d’art autèntica, catalogada i generalment signada, i fetes amb la plena intenció d’enganyar el comprador. Les falsificacions parcials, per contra, són obres originals en les quals hom ha fet modificacions per aconseguir una major cotització (alteracions), o bé còpies —origen de la majoria dels errors d’atribució— que, fetes pel mateix autor o pels seus deixebles (com la còpia de la Dama recolzada, de Nonell, feta per Francesc Camps i Ribera), sense intenció, però, de fer-les passar com a originals, són venudes després com si ho fossin, o bé imitacions d’artistes especialitzats que venen llurs obres com si haguessin estat fetes pels mestres, l’estil dels quals imiten, sense copiar-ne, però, cap obra (com és el cas d’Elmir de Hory, David Stein i Van Meegeren, aquest darrer amb les seves imitacions d’obres de Vermeer). Hi ha també el tipus de falsificació fet mitjançant l’alteració de la signatura d’un autor per la d’un altre, de la mateixa escola, més cotitzat.
f
Art