La fam ha estat sovint conseqüència dels avatars històrics de les col·lectivitats humanes: guerres, pestes, invasions, etc, però uns altres cops ha estat originada per condicions climatològiques desfavorables o catàstrofes naturals. Hom en troba descripcions a la Bíblia, com els cèlebres set anys de fam soferts per Egipte. Moltes de les migracions asiàtiques de l’edat antiga tingueren aquest motiu. A l’edat mitjana, la recessió econòmica europea i les lluites freqüents feren de la fam un dels flagells de la humanitat, especialment al s. XIV. Les fams produïren sovint revoltes socials d’abast local, que es reproduïren amb més força al s. XVII, quan el clima d’Europa empitjorà (com les revoltes dels croquants, al Llenguadoc, al primer terç del segle). Hom reconeix també un paper important a la fam de les classes populars en la gestació de la Revolució Francesa. Modernament foren especialment catastròfiques la fam d’Irlanda (1846-49), la de la Xina (1876-79) i les de Rússia (1918 i 1932-33). Actualment és pràcticament inexistent als països desenvolupats d’Occident, però persisteix en gran mesura a l’Àsia i a l’Àfrica. Aquest fet, denunciat per Josué de Castro a mitjan s. XX, no ha estat resolt, malgrat la creació d’organismes internacionals, com la FAO; sovint, però, per motius bèl·lics (Biafra, Vietnam) o de superpoblament (Índia), els resultats assolits són ínfims en relació amb les necessitats.
La fam incidí periòdicament damunt els Països Catalans durant l’edat mitjana i la moderna, motivada principalment per les crisis agrícoles (produïdes per irregularitats climàtiques, guerres, etc). La situació geogràfica dels Països Catalans, a l’àrea mediterrània, pobra en pluges, hi influí notablement, bé que el seu litoral extens en pal·lià els efectes pels recursos que suposaven la pesca i l’arribada de blat d’importació per mar. A partir de la gran fam del 1333 (anomenat "lo mal any primer"), les crisis tendiren a repetir-se. En resultaren pestes i desequilibris socials. La situació millorà al principi del s. XV, però la guerra contra Joan II (1462-72) produí noves dificultats. Al s. XVI, després d’una relativa prosperitat, s’inicià una nova sèrie de fams, que culminà al s. XVII amb les de 1630-31, les produïdes per la guerra contra Felip IV (1640-52) i la de 1687-88, causada per un devastador flagell de llagostes. El canvi climàtic del s. XVIII i la introducció gradual de millors tècniques de conreu reduïren la incidència de les fams, bé que la guerra contra Anglaterra provocà la del 1780; la de 1788-89 donà lloc als Rebomboris del Pa. La guerra del Francès produí la darrera gran fam, que la inepta administració de Ferran VII contribuí a perllongar, i que ha estat recollida en la literatura popular d’aquell període. La guerra civil de 1936-39 també ocasionà escassetats, que perduraren fins ben entrats els anys quaranta.