A l’origen significava ‘casa gran’, ‘palau’ (en egipci Per-aa) dels monarques, i metonícament passà a designar el monarca mateix. Utilitzat a la Bíblia hebrea per a designar indistintament tots els sobirans egipcis, passà després amb aquest mateix sentit al grec i d’aquí a les diverses llengües. Tanmateix, en fonts egípcies no hi ha constància del seu ús com a designació del sobirà fins a Tuthmosis III (dinastia XVIII), i en cap cas com a títol oficial. No és fins a Siamun (dinastia XXI) que ‘faraó’ és utilitzat amb una freqüència creixent, bé que només com a epítet de respecte. Els monarques de l’antic Egipte ostentaven oficialment cinc noms precedits per sengles títols oficials (cap d’ells el de ‘faraó’).
En contrast amb els nombrosos casos de dones que a l’antic Egipte actuaren com a regents o corregents, hom té constància de tres sobiranes (‘faraones’) d’Egipte de ple dret: Nofrusobek (XII dinastia), Hatšepsut (XVIII dinastia) i Tausret (XIX dinastia); pel que fa a Cleòpatra, el fet de pertànyer a la dinastia ptolemaica fa més dubtós l’epítet de ‘faraona’, que se li aplica sovint. D’altra banda, no existeix en egipci un equivalent a ‘faraona’: s’emprava ‘faraó dona’ o simplement ‘faraó’.
Vinculat estretament amb les divinitats, el faraó personificava un sistema de govern teocràtic amb poders absoluts. Tanmateix, hom no el pot considerar una divinitat del mateix rang que les diverses deïtats del panteó egipci, sinó com el mediador entre aquestes i els homes, a qui s’encomanava de preservar l’ordre diví a la terra. Després de la seva mort, el faraó esdevenia un déu identificat amb Osiris.