Per a l’exercici d’aquesta professió hom exigeix el títol universitari de llicenciat en farmàcia i la qualitat de membre d’un col·legi oficial. A l’Estat espanyol, els moderns col·legis de farmacèutics sorgits des del s. XIX esdevingueren col·legis oficials el 1934, federats en la Unión Farmacéutica Nacional. A Catalunya, en 1931-39 hi hagué un Col·legi de Farmacèutics de Catalunya, amb delegacions a Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Des de 1938-41, els col·legis de l’Estat espanyol depenen del Consejo General de Colegios Oficiales de Farmacéuticos de España. L’ensenyament públic de la farmàcia anà lligat a l’evolució de la professió antiga d'apotecari cap a la moderna de farmacèutic com a professió liberal. A partir del s. XVIII, als Països Catalans, l’ensenyament donat als tradicionals col·legis d’apotecaris necessitava la confirmació del tribunal del Protomedicado, de Madrid, dividit el 1780 en tres branques, una de les quals fou el Protofarmaceuticado. D’ençà del 1800 es regularitzà l’exercici de la professió per tota la monarquia, i foren creats, a partir d’aleshores, centres d’ensenyament públic; a Barcelona, la creació del Col·legi de Sant Victorià és del 1815, i fou el nucli de la facultat de farmàcia, creada el 1845 dins la Universitat de Barcelona (en 1843-45 el Col·legi havia estat incorporat a la facultat de ciències mèdiques), que anà modificant els plans d’estudis al llarg del s. XIX i al començament del XX.