Llevat del gra, qualsevol part de la planta pot ésser emprada com a farratge. Pot ésser consumit acabat de collir amb ensitjament previ. Les principals plantes farratgeres són lleguminoses (alfals, veça, trèvol, etc.) i gramínies (civada, blat de moro, festuca, etc.).
Als Països Catalans, el conreu del farratge nasqué amb la intensificació de la ramaderia per a carn, no anterior al segle XVIII, amb la introducció dels naps, el trèvol i la trepadella en les rotacions de conreus. Als Pirineus l’increment del bestiar gros —de peu rodó o vaccí— revelà la insuficiència dels prats naturals, àdhuc els de dall, i s’anà generalitzant el regadiu per imbibició. Modernament la generalització del consum de llet fresca ha comportat la dedicació preferent dels regadius a farratge, fins al punt que ha bandejat en part els cereals i algunes hortalisses. La producció d’alfals de secà predomina a les regions de Girona (Empordà, Gironès, Selva), Barcelona (Vallès Oriental) i la Seu d’Urgell. En regadiu la producció representa prop d’un cinquè de l’Estat espanyol, i la producció més important és a les planes regades de Lleida (Segrià, Urgell, Noguera, Garrigues, Llitera), que alimenten en una bona part la ramaderia de les comarques orientals, i a Oriola (Baix Segura) i Mallorca. Els cereals farratgers (ordi, sègol, blat, civada, melca) no intervenen tant en la rotació de conreus, puix que empobreixen de nitrogen els sòls. Els cereals de secà són el farratge predominant a Mallorca, però també abunden a les regions de Girona i Manresa (Anoia, Solsonès).
La producció en regadiu representa prop de la meitat de l’espanyola, i abunda principalment a la regió de Lleida, seguida de les de València (Horta, Camp de Túria) i Girona. La producció de naps, més reduïda i sovint de regadiu, se centra a les regions de Barcelona (Vallès Oriental, Baix Llobregat), Vic (Osona), Lleida i Girona. El conreu del blat de moro espès, les bleda-raves, les cols, les carbasses farratgeres, les pastanagues i les lleguminoses (veces, pèsols, faves) no és tan general. En canvi, els prats artificials (amb trepadella, enclova, fenc, margall i d’altres papilionàcies) es van estenent arreu on és possible, en bona part regats; són especialment importants a les regions humides de la Seu d’Urgell, Vic (Ripollès), Perpinyà (Alta Cerdanya, Conflent) i Menorca.