N'hi ha antecedents als teatres grec i romà, però com a gènere es desenvolupà a partir de les actuacions dels joglars durant el s. XIII, i es consolidà a França al s. XV. Le garçon et l’aveugle (1276), d’autor anònim, i el Jeu de Robin et Marion (1283), d’Adam de la Halle, en són els primers exemples coneguts; però la mostra més important i divulgada sorgí amb la Farce de maître Pathelin (~1464), anònima. A Itàlia entroncà amb la Commedia dell’Arte i trobà expressió, al Vèneto, amb les obres d’Angelo Beolco, dit Ruzzante (s. XVI), i prengué elements barrocs en l’obra del seu seguidor, Andrea Calmo. A Nàpols adoptà uns trets característics (farsa napolitana), i Pietro Antonio Caracciolo (s. XVI) en fou el principal representant. En altres països aquest gènere apareix menys delimitat i es confon sovint —per la forma i la temàtica— amb la comèdia. Els dramaturgs del renaixement castellà i portuguès —Juan del Encina, Lucas Fernández, Gil Vicente i altres— donaven el nom de farsa a peces de caràcter divers, que tenien la característica comuna de la comicitat. Bandejada per la comèdia, la farsa sorgí a la darreria del s. XVIII sota la denominació de comèdia proverbi o de comèdia parada. El gènere farsa ha estat revitalitzat al s. XX amb la incorporació de personatges i d’elements populars antics al teatre i ha adoptat diverses variants amb Crommelynck, Valle-Inclán (esperpentos), Ionesco, etc. En d’altres països, entre els quals Catalunya, aquest gènere apareix menys delimitat; hom podria considerar com a farsa La vesita, de Joan Ferrandis d’Herèdia (1525), i les obres, atribuïdes a Francesc Mulet, La infanta Tellina i el rei Matarot i Los amors de Melisendra (s. XVII). Alguns sainets en reben una influència ben directa, com el Sainet del porc i l’ase, anònim del s. XVIII, adaptació lliure de Pathelin. Més influïts per la Commedia dell’Arte italiana són diversos texts menorquins, anònims, també de la darreria del s. XVIII: L’amo i el criat en la casa dels vins generosos i El llicenciat Tarruella. Moltes de les peces breus representades a la primera meitat del s. XIX i generalment classificades com a sainets en realitat són farses; Andreu Amat en produí diverses, entre les quals es destaquen Les nous espantadores o la treta de dos estudiants, Saragates de veïns inconseqüents, etc. També cal incloure-hi El virgo de Vicenteta (1845), de Bernat i Baldoví. Els modernistes conrearen ocasionalment la farsa amb una pretensió molt culturalista; així, Adrià Gual reeixí en Arlequí vividor (1912), pastitx de Commedia dell’Arte. Tanmateix, alguns reculls moderns han tingut una especial significació, com les farses aplegades per Feliu Formosa en L’encens i la carn (1965).
f
Literatura