No pertanyen a la fauna d’una regió els animals domèstics i aquells que hi han estat introduïts per l’home en èpoques més o menys llunyanes i que encara no han aconseguit d’integrar-se en els ecosistemes de la regió i en les cadenes alimentàries d’aquests ecosistemes o no han pogut reproduir-se en la regió. La fauna d’una regió depèn del clima, de la vegetació, del passat geològic i paleontològic, dels factors fisiogràfics (orogràfics, fluvials, etc) i dels factors biològics (competència, tolerància, poder adaptatiu, etc), a part l’acció determinant humana ( zoogeografia). Considerada la Terra en conjunt, hom pot parlar de tres medis ecològics: marins, d’aigua dolça i terrestres, malgrat que aquestes divisions no siguin sempre estrictes, puix que sovint hi ha àrees de transició entre les unes i les altres. Els hàbitats aquàtics (marí i d’aigua dolça) mantenen una major constància en llurs característiques físiques i químiques, puix que els canvis de temperatura i de concentració dels elements dissolts són lents. D’altra banda, l’escassesa relativa d’oxigen respecte als medis terrestres és compensada per la major constància de la temperatura i per la no-existència de problemes de deshidratació. En el medi marí, les condicions fisicoquímiques són influïdes per la profunditat de les distintes àrees, pel clima atmosfèric i per l’existència de corrents superficials i verticals. La temperatura, la concentració de sals i gasos, la penetració de la llum, la pressió de l’aigua i la distància a la costa condicionen la distribució de la fauna en nivells horitzontals, subdividits alhora en zones verticals determinades per la major o menor proximitat a la costa. D’aquesta manera hom pot distingir en el medi marí la regió nerítica, la bentònica, la pelàgica i l'abissal, cadascuna de les quals amb la fauna corresponent. En conjunt el medi marí conté tots els embrancaments existents, menys els grups dels onicòfors i dels tardígrads. El medi d’aigua dolça és, per la seva extensió, el més reduït, però és més variat que el marí, puix que la profunditat, la pressió, les condicions fisicoquímiques de les aigües dolces, etc, són molt fluctuants, no solament considerant llurs diferents localitzacions geogràfiques, sinó fins en una mateixa zona, com és el cas dels rius de les zones tropicals i subtropicals. És impossible, atesa aquesta variabilitat, de sistematitzar la fauna d’aigua dolça, però cal remarcar que qualitativament i quantitativament conté més animals que el medi terrestre. El medi terrestre és el més variat, puix que les diferències climàtiques, de vegetació i de sòl marquen profundament la distribució de la fauna. La fauna terrestre pot ésser classificada segons dos criteris: per biomes (bioma) o per la seva distribució geogràfica; en el segon cas, la fauna pot ésser sistematitzada en cinc regions biogeogràfiques, basades en les diferències existents entre les espècies animals que poblen les diferents regions i en la similitud existent entre les que poblen una mateixa regió. Aquestes regions són l’holàrtica, l’oriental, la neotropical, l’etiòpica i l’australiana. La regió holàrtica ocupa la major part del vell continent i del nou, més la part del continent africà situada al nord del Sàhara. Atès que entre els biomes de la tundra i la taigà dels dos mons no hi ha pràcticament solució de continuïtat, i atès també que en el període terciari ambdós mons eren units per Alaska, hi ha força espècies comunes (guineu àrtica, òliba blanca, ant, etc). Dins aquesta regió cal distingir dues subregions: la neàrtica, que inclou el nou continent, amb la rata mesquera, el bou mesquer, la cabra blanca i l’antílop americà com a espècies característiques, i la paleàrtica, amb l’eriçó, l’os bru, l’os polar, el gat i l’ase salvatge com a espècies característiques. La regió oriental, que comprèn tota l’àrea continental d’Àsia situada al sud de l’Himàlaia, més les Filipines, Indonèsia i la península de la Indoxina, conté moltes espècies animals pròpies, com és ara alguns primats (gibó, orangutan, etc), l’elefant indi, el rinoceront, el tigre, el paó, la gallina salvatge, el iac, el zebú, etc. La regió neotropical comprèn l’Amèrica del Sud i l’Amèrica Central i té alguns punts d’afinitat amb la regió australiana. Entre les seves espècies característiques cal esmentar la llama, l’alpaca i la vicunya entre els camèlids, el nyandú entre els ocells corredors, l’os formiguer, l’armadillo i el peresós entre els edentats, la sariga entre els marsupials, el jaguar i el puma entre els carnívors, algunes mones, el vampir, el tucà, el colibrí, el còndor, etc. La regió etiòpica comprèn tota la regió africana al sud del Sàhara i inclou un gran nombre d’animals, com la majoria d’antílops, el búfal, la zebra, l’hipopòtam, l’elefant africà, el goril·la i el ximpanzé, el porc formiguer, la girafa, el lleó, el lleopard, l’estruç, etc. I la regió australiana conté una fauna molt específica, en la qual hi ha espècies de grups exclusius d’aquesta regió, com ara els monotremes, o gairebé exclusius, com els marsupials, els ocells corredors, l’emu, l’ocell lira i el kiwi.
f
Zoologia
Fauna de la sabana africana
© Corel Professional Photos
Conjunt d’espècies animals que habiten en un territori determinat, en estat salvatge i perfectament identificades amb el medi ambient que les envolta.