Faustí Barberà i Martí

(València, 1850 — València, 1924)

Metge, erudit i polític.

Estudià i exercí la medicina a València, on dugué a terme una meritòria labor professional durant l’epidèmia de còlera del 1885. Organitzà el primer Congrés Mèdic Regional de València (1891). Es distingí en els estudis pedagògics per a l’ensenyament de sordmuts, i amb el seu llibre De la enseñanza del sordomudo por el método oral puro (1894) contribuí en alt grau a renovar els sistemes per a llur recuperació.

Publicà diverses obres sobre otorrinolaringologia (La fisiología del lenguaje, La intubación laríngea, etc.) i dirigí el Boletín del Instituto Médico Valenciano i la Revista Valenciana de Ciencias Médicas, fundada (1899) per ell mateix. Fou autor de nombrosos treballs d’investigació relatius a la història de la medicina valenciana; edità texts catalans antics relacionats amb qüestions mèdiques i feu interessants recerques sobre temes literaris (Conferencias sobre bio-bibliografía de Carlos Ros, 1905).

Políticament, milità en la societat valencianista València Nova, de la qual fou president el 1907, quan convocà un congrés regionalista que havia d’ésser, al País Valencià, un tímid eco de la Solidaritat Catalana. Les seves idees autonomistes són exposades en el volum De Regionalisme i Valentinicultura (1910).