El control de la temperatura corporal és funció d’alguns centres cerebrals localitzats a l’hipotàlem, que actuen com un termostat i mantenen la temperatura constant a despit dels canvis tèrmics ambientals; aquesta missió la realitzen gràcies a un sistema de retroacció negativa que es compon de tres elements essencials: primer, els receptors que adverteixen de la temperatura a nivell del sistema nerviós central; segon, els mecanismes capaços de produir efectes vasomotors, de modificar la sudoració i el metabolisme; i tercer, les estructures integradores que determinen si la temperatura és massa alta o massa baixa i que activen, en conseqüència, els mecanismes suara esmentats. La temperatura normal pot variar segons els individus entre els 35,8°C i els 37,2°C, mesurada a la boca amb un termòmetre clínic. La determinació a nivell rectal o en un ambient molt calorós o durant un exercici intens s’eleva normalment de 0,5°C a 1°C. La temperatura corporal assoleix, d’altra banda, el valor més elevat entre les 18 i les 20 hores del dia.
Els mecanismes pels quals es produeix la febre no són encara prou coneguts; uns estarien relacionats amb l’acció de substàncies anomenades pirògens endògens, produïts pels leucòcits polimorfonuclears i pels monòcits davant d’agressions contra l’organisme, i altres ho estarien amb els mateixos agents causants de l’agressió, com les endotoxines. La temperatura és un bon indicador de l’estat de l’organisme i, per això, té una importància clínica notable per tal d’avaluar la gravetat, el curs i la durada d’una malaltia, així com l’efecte del tractament. Temperatures superiors als 41°C poden produir convulsions, si superen els 42°C poden determinar dany cerebral irreversible, i per damunt dels 44,5°C són mortals. La febre és, en moltes malalties, el símptoma més palès i, a vegades, l’únic, i pot acompanyar-se de malestar general, mal de cap, fotofòbia, artràlgies, debilitat i dolors musculars, esgarrifances (sobretot en cas d’infeccions), herpes labial, deliri i convulsions (sobretot en nens); la febre determina també un augment del metabolisme, aproximadament d’un 13% sobre el nivell basal per cada grau d’elevació de la temperatura, amb totes les conseqüències que això comporta: taquicàrdia, hipercatabolisme proteic, etc.
La febre s’anomena intermitent quan cada dia baixa fins a la normalitat i l’endemà torna a pujar, si aquest ascens és molt alt, la febre rep el nom d'hèctica o sèptica, i és pròpia d’infeccions piogèniques, abscessos, limfomes i tuberculosi miliar; remitent quan la febre baixa cada dia, però sense arribar a la normalitat; mantinguda quan pràcticament no sofreix cap variació al llarg del dia, com en el tifus; recurrent quan es produeixen períodes curts de febre intercalats entre un o més dies afebrils, com és el cas de la malària i d’algunes infeccions de les vies biliars i urinàries i, a vegades, de la malaltia de Hodgkin: en aquest darrer cas es donen períodes febrils de 7 a 10 dies de durada separats per períodes afebrils d’una durada semblant (febre de Pel-Ebstein).
Les malalties que cursen amb febre són moltíssimes: totes les infeccions (les produïdes per virus no solen durar més de dues setmanes); tumors i hemorràgies cerebrals; tumors malignes dels tipus carcinoma, limfoma i leucèmies; hemòlisis; trombosis i embòlies del pulmó, del cor, del cervell, etc.; traumatismes; connectivopaties, arteritis i altres malalties immunològiques; algunes malalties metabòliques com la gota, l’hipertiroïdisme, etc. A vegades, la febre és produïda voluntàriament pel mateix pacient (febre factícia). Sovint un malalt pot presentar febre com a símptoma únic o més preeminent durant setmanes o fins i tot mesos sense que se'n pugui descobrir la causa, i constitueix un problema diagnòstic que hom coneix com a febre prolongada o febre d’origen desconegut; no obstant això, amb certa freqüència hom troba que, sobretot en dones joves, existeix febre prolongada d’escassa intensitat, inferior a 38°C (febrícula), que no sembla obeir a cap causa concreta i que no representa cap mena de malaltia.
El tractament de la febre és, habitualment, el de la malaltia causal; nogensmenys si la temperatura és massa elevada pot abaixar-se amb mitjans físics (banys d’aigua, compreses d’alcohol, etc.) o amb medicaments anomenats antipirètics.