Es transmet per la picada de paparres, principalment del gènere Hyalomma, que tenen com a hoste animals domèstics (llevat de l’aviram), rosegadors i altres animals, en els quals té lloc el seu cicle vital. Tot i que no sol ser hoste dels humans, es transmet a l’home per picada de la paparra, i també per contacte amb sang o carn d’animals infectats (treballadors d’escorxadors, veterinaris, etc.) o bé de persona a persona. Després de dos o tres dies d’incubació, cursa amb nombrosos símptomes, dels quals els més freqüents són febre elevada, dolors musculars i articulars, atordiment, hemorràgies cutànies (rash) i a les mucoses, cefalea, taquicàrdies, etc. La mortalitat és del 30%.
No existeix cap tractament contra la infecció ni cap vacuna contra el virus, i hom ha de limitar-se a combatre’n els efectes.
Endèmica a l’Àfrica, els Balcans, l’Orient Mitjà i Àsia, era coneguda des del segle XIX com a febre de Crimea, però no fou fins el 1967 que hom n’identificà el virus causant, que resultà ser idèntic al que hom descobrí l’any 1956 en uns pacients infectats a l’antic Congo Belga. Al setembre del 2016 es confirmaren a Madrid els dos primers casos a l’Europa occidental.