S'enamorà d’Hipòlit, el seu fillastre, que la rebutjà. Teseu conegué el conflicte i desitjà l’infortuni del seu fill, que morí, i Fedra se suïcidà.
Aquest mite apareix en Sòfocles i, dues vegades, en Eurípides. En la segona tragèdia sobre aquest tema (Hipòlit, 428 aC), Eurípides transformà l’heroïna en una dona sensible, que amaga un desig vergonyós que la corseca; els dos protagonistes finalment s’esfondren irremeiablement. Sèneca tractà aquest tema amb un realisme sense precedents i influí sobre la Phèdre (1677) de Racine —obra molt superior a les altres tragèdies homònimes franceses—, sobre la Phaedra (1866) d’A. Charles Swinburne i sobre la Fedra (1909) de D’Annunzio, que hi exaltà tot un món voluptuós i nocturn. La Fedra d’Unamuno (1911) és inspirada en l’obra d’Eurípides.
Hi ha diverses òperes sobre aquest tema, com Hyppolite et Aricie (1733), de Rameau, Ippolito (1744), de Gluck, Ippolito e Aricia (1788), de Paisiello, i Fedra (1915, basada en l’obra de D’Annunzio), de Pizzetti; també n'hi ha música d’escena (Massenet, 1900, per a l’obra de Racine) i el ballet Phèdre (1949), de Cocteau i G. Auric. A la literatura catalana aquest tema ha estat tractat per Llorenç Villalonga en el drama Fedra (1950).