D’aptituds precoces, l’any 1932 ingressà a l’Escola Massana de Barcelona. Interromputs els estudis per la Guerra Civil, l’any 1941 ingressà a l’Escola de Belles Arts i Oficis Artístics Llotja, anomenada alguns anys després Sant Jordi, on el 1947 aconseguí el títol de professora de dibuix. Aquest any feu la seva primera exposició col·lectiva a les galeries Syra de Barcelona, i el 1949 participà en l’Exposición de Artes Decorativas, a Madrid, amb treballs en vidre pels quals fou premiada. El 1951 s’instal·là a París, on es guanyà la vida primer com a professora de castellà i posteriorment, després de diplomar-se en economia, com a gestora en agències de publicitat.
A la dècada dels anys seixanta pràcticament abandonà l’activitat artística, que no reprengué fins el 1981, però en aquesta segona etapa sobresortí més per la seva obra poètica. La seva pintura derivà amb els anys vers una abstracció de formes delicades i suggerents, molt influïda per l’estètica oriental, especialment japonesa. Afectada per una greu malaltia que contragué l’any 1995 en un viatge a la Xina, des del 2001 visqué en una residència. L’any 2003 creà a Barcelona una fundació per ajudar persones amb pocs mitjans en els estudis superiors.
Publicà el primer recull de poemes l’any 1984, Una cançó per a ningú i trenta diàlegs, finalista del premi Carles Riba i que la donà a conèixer. Seguiren Aquelles cordes al vent (1987), I encara (1987, premi Octubre Vicent Andrés Estellés), que, amb els dos anteriors, configura una mena d’itinerari vital i introspectiu, Passarel·les/Mosaïques (1992), d’esperit avantguardista, Versió original (1996), sobre la guerra dels Balcans, Sorra de temps absent (1998), i Postals no escrites (2001), resultat de la seva estada al Japó. L’any 2010 aparegué Obra poètica 1984-2001. És cotraductora de Poesia japonesa contemporània (1988). Col·laborà amb proses en el llibre col·lectiu Barceldones (1989) i traduí també al català l’Oeuvre en noir de Marguerite Yourcenar.