Fill de Josep Bertran i Ros i pare del polític Josep Bertran i Musitu. Jurista format en l’escola historicista, presidí l’Acadèmia de Jurisprudència i Legislació (1870-71), la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País (1902-03) i l’Acadèmia de Bones Lletres (1907-11). També col·laborà en la premsa conservadora i es vinculà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre.
Feu dictàmens i diverses obres en defensa del dret civil català, com a principal element de definició i de pervivència del caràcter del país. És de destacar el discurs pronunciat a l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona que tractava Del origen y doctrinas de la escuela romántica y de la participación que tuvieron en el adelantamiento de las bellas artes en esta capital D. Manuel y D. Pablo Milá y Fontanals y D. Claudio Lorenzale (1891), en defensa de la jurisprudència com a part integrant de la cultura, en el camí obert per la valoració romàntica de la història de la filosofia i de la literatura.
També és autor de Teoría de la expropiación forzosa por causa de utilidad pública (1899) i Asociaciones, sociedades, personas jurídicas y vida corporativa de los pueblos (1893).