Regent de França (1715-22). Fill i successor del duc Felip II i de la princesa palatina i casat amb la seva cosina germana Mlle. de Blois, filla legitimada de Lluís XIV i de Mme. de Montespan. Fou enviat per Lluís XIV de França en auxili de Felip V (1707). Bé que no arribà a temps de participar a la batalla d’Almansa, en tragué força partit (conquestes de Requena i Xiva). En capitular València, concedí un perdó general que Felip V cuità a desvirtuar amb les seves mesures repressives. Aquesta actitud benèvola fou malvista per la cort borbònica, que sospitava que el duc d’Orleans volia fer-se popular a fi de proclamar-se rei en lloc de Felip V. Posteriorment passà a Aragó; pel camí posà setge a Lleida, que capitulà (octubre-novembre de 1707). El 1708 assolí també la capitulació de Tortosa. En morir el seu avi Lluís XIV fou designat, pel testament del rei, president del Consell de Regència, càrrec honorífic les atribucions del qual ultrapassà àmpliament, amb l’aprovació del parlament, al qual tornà el dret de remontrance. Esperit inclinat al reformisme, fou, però, un governant poc treballador. S'envoltà d’una cort brillant, famosa pel seu esperit irreligiós i pseudofilosòfic, alhora culte i dissipat. Els grans senyors aviat volgueren prendre part en el poder administratiu, forçant la creació de consells d’estat, el fracàs dels quals fou evident (1718). Centrà la seva política exterior a aconseguir un front —Triple Aliança (1717), Quàdruple Aliança (1718)— que garantís l’hegemonia francesa per sobre dels Borbó d’Espanya. Els anys de la regència foren d’expansió econòmica, basada en gran part en l’ampliació del comerç.