Vida i obra
Col·laborador a diversos diaris i revistes: Tele-Estel, Serra d’Or, Canigó i Avui. Publicà poesia de to simbolista: A mig camí del seny (1946), Vida terrena (1948), Els altres mons (1952) i El temps que se'ns escapa (1959). Publicà dos reculls més de poemes nous que porten el mateix títol del recull anterior: Vida terrena, un editat a Lisboa el 1966 i l'altre a Barcelona el 1977. La seva narrativa és de caire psicològic amb trets realistes: L’últim combat (1954), Només el miratge (1956), A les 21,13 (1956), La pregunta i l’atzar (1959), El silenci i la por (1962).
El 1975 publicà un aplec de narracions aparegudes abans, en part, en altres llengües, sota el títol El desert. Gairebé una paraula. L’assaig Dos pobles ibèrics (1967, premi J. Yxart 1966), sobre les relacions entre Portugal i Catalunya, explica el seu coneixement d’aquell país, on residí i ha estat traduïda al portuguès una bona part de la seva obra poètica i narrativa, a més d’ésser-ho a l’alemany, txec, búlgar, ucraïnès, italià i croat.
En el camp de la història política, on desenvolupà una àmplia activitat, publicà Orígens i evolució del federalisme català (1970), Panoràmica del nacionalisme català, en sis volums (1975), Defensa de l’Estatut d’autonomia de Catalunya (1976), Consciència nacional i alliberament (1978), El fet nacional català a través de la història (1980), Catalunya nació sotmesa (1981), Catalunya republicana i autònoma (1931-1936) (1984) i Llibertat per la democràcia (1986).
Cal destacar també el seu vessant de conferenciant en nombrosos cursos donats a Catalunya i a l’estranger (França, Portugal, etc.). Membre de l’Acadèmia de Ciències de Lisboa (1979), el 1980 fou nomenat personalitat cultural de l’any per la Unió Brasilera d’Escriptors. Fou president de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana (1979-82). Políticament, fou membre fundador de l’Assemblea de Catalunya i en formà part del secretariat. Membre de l’executiva del Consell Nacional Català (1977-81), el 1979 fou candidat a les corts per la coalició electoral Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional.
El 1985 li fou atorgada la Creu de Sant Jordi.
Fèlix Cucurull i la historiografia
La seva obra pròpiament historiogràfica fou molt notable, sobretot pel caràcter pioner en l’estudi del nacionalisme polític.
L’extensa Panoràmica del nacionalisme català (1975), en sis volums, és tot un clàssic i segueix considerant-se com a llibre de referència —historiografia del catalanisme posterior al 1936—. Tanmateix, aquesta obra havia de ser el punt de partida d’un projecte més ampli, Catalanisme sense mites, que no acabà de realitzar.
Alguns dels seus plantejaments teòrics principals, però, els exposà en els llibres d’assaig polític apareguts durant la dècada de 1970-80 i 1980-90. Els punts més innovadors que contingué aquesta panoràmica, a part de ser la primera visió de síntesi moderna, foren, en primer lloc, que fixà el punt d’arrencada del moviment al segle XVII; en segon terme, que establí un lligam de continuïtat entre el federalisme republicà del vuit-cents i el nacionalisme polític del segle següent; i, finalment, que rescatà de l’oblit la figura d’un teòric de talla: Josep-Narcís Roca i Farreras, pràcticament desconegut fins aleshores. Pel que fa al primer punt, Cucurull considerà que, si bé existí una clara idea de nacionalitat durant l’Edat Mitjana, fou arran de l’anomenada guerra dels Segadors i del consegüent procés de separació de la Corona d’Espanya, que emergí una primera formulació pròpiament nacionalista. No en va, vinculà el terme nacionalisme a l’existència d’una oberta reivindicació de la independència nacional.
La validesa de la seva exposició s’ha vist ratificada actualment per historiadors que, tot i partir de plantejaments molt diferenciats (com és el cas d’A. Simon a Els orígens ideològics de la revolució catalana de 1640, 1999), han arribat a la mateixa conclusió.
Pel que fa a la noció de continuïtat entre federalisme republicà i nacionalisme polític (segon aspecte), ja feu un avançament de la seva hipòtesi en l’assaig Orígens i evolució del federalisme català (1970), on reivindicà l’aportació de Domènec Martí i Julià, Baldomer Lostau i Josep-Narcís Roca i Farreras. Fou aquest darrer, però, envers qui adreçà, al llarg de la seva vida, una investigació sistemàtica que no veié la llum sinó pòstumament, gràcies a l’elaboració que feu Toni Strubell del material que Cucurull aplegà: Josep Roca i Ferreres i l’origen del nacionalisme d’esquerres (2000).
Altres temes històrics tractats per Cucurull han estat les relacions entre Catalunya i Portugal, sobre les quals publicà Dos pobles ibèrics (1967) —resultat del contacte directe que establí amb la intel·lectualitat i la realitat portugueses—, i l’estudi del període republicà, iniciat amb La defensa de l’estatut d’autonomia de Catalunya (1976), que culminà amb la síntesi Catalunya, republicana i autònoma (1984). Un esment especial mereixen els assaigs polítics de base històrica: Consciència nacional i alliberament (1978), El fet nacional català a través de la història (1980), Catalunya, nació sotmesa (1981) i Llibertat per la democràcia (1986). Arran de la seva mort, Imma Albó publicà Fèlix Cucurull. La lluita per l’autenticitat (1987), on feu una semblança de l’autor i recollí la seva bibliografia completa.
Bibliografia
- Albertí i Oriol, J.: “La poesia de Fèlix Cucurull (I, II, III, IV i V)”. Revista de Catalunya, núms. 197, 200, 201, 202 i 203; p. 105-121, 77-93, 49-65, 87-103 i 111-121, respectivament. 2004-2005.