Procedent d’una important família baule de plantadors relativament pròspera, sota l’administració colonial francesa es formà com a tècnic sanitari i exercí com a tal del 1925 fins al 1945. Designat cap del districte el 1940, començà la carrera política l’any 1944, quan, en oposició a les disposicions del règim de Vichy que discriminaven els plantadors africans en favor dels francesos, creà el Syndicat Agricole Africain, a partir del qual creà el Parti Démocratique de la Côte d’Ivoire (PDCI) el 1945, d’inspiració marxista, pel qual fou elegit diputat a l’Assemblea francesa.
L’any següent formà amb altres partits de les colònies africanes el Rassemblement Démocratique African (RDA), del qual fou elegit president. Al final dels anys quaranta aquest partit organitzà boicots contra la importació de productes agrícoles europeus, que acabaren amb enfrontaments. Els mals resultats electorals el portaren a modificar l’estratègia i a canviar la confrontació per la cooperació amb la metròpolis. El 1956 fou elegit alcalde d’Abidjan i ministre de l’Àfrica Occidental (1956-59), càrrec des del qual aconseguí la transferència de competències a les colònies.
Els anys previs a la independència, es mostrà contrari a crear una gran federació de les colònies franceses i, en esdevenir Costa d’Ivori un estat independent (1960), en fou elegit president sense oposició apreciable. Des d’aquest càrrec establí un règim de partit únic, el PDCI, autoritari i paternalista, i afavorí les relacions amb el bloc occidental, especialment amb l’exmetròpoli, posició que l’enfrontà amb altres líders africans, especialment amb Nkrumah . Aconseguí fer de la Costa d’Ivori un dels estats més pròspers i estables del continent africà al llarg de les dues dècades següents, però des dels anys vuitanta la persistent caiguda dels preus agrícoles enfonsaren gradualment l’economia. La contestació interna al seu lideratge augmentà, agreujada, a més, per algunes iniciatives personals molt discutides, com la construcció d’una rèplica de la basílica de Sant Pere del Vaticà, consagrada pel papa Joan Pau II el 1990. El 1989 accedí a convocar les primeres eleccions lliures, que guanyà gràcies al seu carisma encara vigent i a les divisions de l’oposició. Els darrers anys de la seva vida estigueren marcats per la creixent oposició i per la malaltia.