Vida i obra
La seva primera formació es desenvolupà a Sallent i a Santpedor, al costat del seu germà Joan. Estudià humanitats i llengües clàssiques i modernes al col·legi de San Ildefonso (Alcalá de Henares, 1784). Inicià la carrera eclesiàstica a Tarragona amb el seu oncle Fèlix Amat (1786), on estudià filosofia i teologia, continuà a Madrid (1792, Reales Estudios de San Isidro) i culminà a Cervera amb el doctorat en teologia (1794). La seva tasca docent l’anà vinculant al Seminari de Tarragona, on ensenyà filosofia i matemàtiques (a partir del 1794), teologia (1798) i sagrada escriptura (1802), recentment introduïda en el pla d’estudis per l’arquebisbe Armanyà. També fou professor als estudis de La Granja de San Ildefonso (1806), als Reales Estudios de San Isidro de Madrid (1812-14), on ensenyà retòrica, i al Seminari de Barcelona (1815-34), on fou també bibliotecari.
Durant el Trienni Liberal, promogué el retorn de la Universitat de Cervera a Barcelona (1822) i el nomenament del primer rector, l’exclaustrat Albert Pujol. Ordenat sacerdot a Vic (1796), fou rector del Seminari de Tarragona (1800). Per influència del seu oncle Fèlix Amat de Palou fou nomenat canonge de la col·legiata de San Ildefonso (La Granja, 1806); també fou canonge de dignitat de sagristà major de Barcelona (1815-31), bisbe preconitzat però no ordenat (Barcelona, 1821), governador eclesiàstic del bisbat en absència del seu titular, Pablo de Sichar (1821-22), president de la Junta de Censura Religiosa, primerament anomenada Junta de Fe (Barcelona, 1821-22), i, finalment, bisbe d’Astorga (1834-47), tot i que des del 1840 residí a Madrid i intentà dues vegades dimitir la mitra.
Per les seves actuacions polítiques se situà entre els reformistes moderats, partidaris d’Isabel II, i es feu cèlebre una homilia seva sobre la reconciliació, pronunciada el 29 de setembre de 1839 amb motiu del conveni de Baiona. Fou senador per designació de la reina regent (1837), a petició de la província de Barcelona, càrrec que li fou renovat (1838, 1840) i es convertí en vitalici (1845).
En la seva actuació episcopal destacà per la creació de les conferències eclesiàstiques dedicades a la formació permanent del clergat secular; l’elaboració del pla d’estudis del Seminari, on comptà amb l’ajut de Modesto Lafuente com a secretari (1834-36); la fundació de dues escoles primàries (Mosejos i Las Ermitas), i la propagació de la Sociedad de Amigos del País, de la qual fou director el bisbe antecessor seu, Manuel de Abad y Lasierra. En l’àmbit estatal, i cridat per la reina Isabel II, fou membre de la Real Junta Eclesiástica, constituïda en trencar-se les relacions amb Roma (1834-36), i de la Sociedad para propagar y mejorar la educación del Pueblo (1838). També fou membre de la Real Academia de la Historia (1816), l’Acadèmia de Bones Lletres (1816), l’Academia de Sagrados Cánones y Disciplina Eclesiástica (1818), la Real Academia Española (1826, honorari; 1874, declarat autoritat en la llengua castellana), la Société Geographique de París (1828), l’Academia Greco-Latina de Madrid (1833), l’Academia de Ciencias Naturales (1834) i la Sociedad de Antigüedades del Norte de Copenhague (1840).
La seva primera aportació a la historiografia fou l’edició, conjuntament amb Pròsper de Bofarull i Albert Pujol, de la Crónica universal del Principado de Cataluña, escrita a principios del siglo XVII, en vuit volums (1829-32). Però l’obra més important fou, sens dubte, Memorias para ayudar a formar un diccionario crítico de los escritores catalanes y dar alguna idea de la antigua y moderna literatura de Cataluña (1836), iniciada pel seu germà Ignasi Torres i Amat de Palou i i vinculada a la biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona. Per la seva relació amb aquesta biblioteca, i les obres que hi publicà, juntament amb una col·lecció numismàtica i un herbari català (1819), cal considerar-lo un dels precursors de la Renaixença.
Bona part de la seva obra està vinculada al seu oncle Fèlix Amat, arquebisbe de Palmira i confessor de Carles IV, i sobretot a les controvèrsies que l’un i l’altre generaren. Cal destacar-ne Vida del Ilmo. Sr. D. Félix Amat, Arzobispo de Palmira, Abad de san Ildefonso, confesor del Señor don Carlos IV, del Consejo de S.M., etc. (1835), que fou seguida del Apéndice a la vida del Ilmo. Sr. Félix Amat, Arzobispo de Palmira, etc. Que contiene las Notas y Opúsculos inéditos que en ella se citan y algunos documentos relativos a la dicha vida (1838). Davant la polèmica que generà l’obra, publicà, resumint tot el problema, l’Apología católica de las Observaciones pacíficas del Ilmo. Sr. Arzobispo de Palmira, D. Félix Amat sobre la potestad eclesiástica y sus relaciones con la civil, aumentada con algunos documentos relativos a la doctrina de dichas Observaciones, y en defensa y explicación de la pastoral del Obispo de Astorga de 6 de agosto de 1842 (1843). Aquestes obres l’enfrontaren a Jaume Balmes i a Jaume Cabot.
Carles IV i Ferran VII li encomanaren oficialment la versió de la Bíblia en llengua castellana, tasca que l’absorbí quinze anys, i que donà com a resultat La Sagrada Biblia, nuevamente traducida de la Vulgata al español, aclarado el sentido de algunos lugares con la luz que dan los textos originales hebreo y griego, e ilustrada con varias notas sacadas de los Santos Padres y expositores sagrados (1823-25), en nou volums. L’obra tingué una segona edició a cura d’ell mateix i fou reduïda a sis volums (1832-35), i a la seva mort continuà essent publicada; la traducció aixecà controvèrsia perquè es deia que l’original era una còpia del manuscrit que el jesuïta José Petisco (1724 – 1800) havia presentat a la Junta de Censura i no havia estat aprovat. La cúria romana li posà entrebancs durant tres anys. Malgrat tot, una part de la seva copiosa correspondència, mantinguda amb Bonaventura Carles Aribau, amb el pastor calvinista Antoni Lissignol (Montpeller), amb l’anglicà Mr. Cheap i el metodista W.H. Rule, indica l’esperit ecumènic amb què emprengué aquesta tasca. Enfrontat a l’absolutisme de la cúria romana, amb Fèlix Torres i Amat desaparegué la línia il·lustrada d’una part de l’episcopat espanyol de la qual fou capdavanter.
Bibliografia
- Bada, J. (1986): L’Església de Barcelona en la crisi de l’Antic Règim (1808-1833). Barcelona.
- Barrera y Escudero, J. (1922): Els Torres Amat y la Biblioteca Episcopal del Seminari de Barcelona. Barcelona, Atlas Geográfico.
- Barrio, J. (1976): Félix Torres Amat (1772-1847). Un obispo reformador. Roma, Instituto Español de Historia Eclesiástica.
- Barrio, J. (1979-80):“Aportaciones para una epistolario de Félix Torres Amat”, Anthologica Annua, XXXX, p. 723-777.
- Bonet i Baltà, J. (1984): L’Església catalana, de la Il·lustració a la Renaixença. Barcelona, PAM, p. 420-426.
- Corts i Blay, R. (1992): L’arquebisbe Fèlix Amat (1750-1824) i l’última Il·lustració espanyola. Barcelona, Facultat de Teologia de Catalunya / Herder.