En són precursors importants Olympe de Gouges, que presentà a l’assemblea constituent, durant la Revolució Francesa, una Déclaration des droits des femmes (1789), Mary Wollstonecraft, que publicà A Vindication of the Rights of Women (1792), i l’obra de William Thompson Appeal of one Half of the Humane Race... (1825), influït per Owen, on per primera vegada es demana el dret al vot. Dins el socialisme utòpic, Fourier i Flora Tristan arribaren més enllà en els plantejaments teòrics: supressió de la família, llibertat sexual, fills educats per la comunitat, etc. En l’anàlisi marxista les reivindicacions feministes restaren implícites en els canvis socials que havien d’esdevenir-se.
El moviment feminista —deixant de banda aportacions individuals teòriques dins els corrents anarquistes— se centrà en el món anglosaxó: ja el 1848 hom redactà, a Seneca Falls (Nova York), un manifest sobre els drets de les dones, i als EUA, on aquest moviment anà estretament lligat amb l’abolicionisme, foren figures destacades Lucy Stone, Victoria Woodhull i Francis Wright. A Anglaterra, on J.S. Mill havia reclamat, el 1866, el vot per a les dones a la Cambra dels Comuns, aquest moviment prengué, cap a la fi del segle, més amplitud, sobretot gràcies a Emmeline Pankhurst, fundadora de la Women Social and Politic Union (1903), i, amb les seves filles Christabel (que s’associà amb les obreres tèxtils de Manchester) i Sylvia, li conferiren una nova espectacularitat: mítings, manifestacions, atemptats a l’ordre públic, amb els consegüents empresonaments i vagues de fam, etc. Aquesta actitud agressiva s’atenuà a partir de la decisió d’una gran part de les feministes angleses de pactar amb el govern conservador per tal d’obtenir el vot i amb motiu de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Aquest feminisme de caire reaccionari fou sàviament utilitzat com a arma antiobrerista: n’és un bon exemple l’obra de Marguerite-Augustin Féraud La femme devant les urnes (1919). D’altra banda, al llarg del segle XX, al marge del proletariat industrial s’anaren creant una sèrie de professions que foren considerades epecíficament femenines (infermeres, bibliotecàries, etc.), i en un nivell individual i dins els grups socials més privilegiats s’inicià, des de la fi del segle XIX, una certa participació de les dones en el món científic. Hom arribà, així, gradualment, a un cert reconeixement del paper de les dones i a la progressiva concessió, als diversos països, del dret al vot, fet que representà, paradoxalment, un element de fre per a la política progressista, a causa del paper que hom havia inculcat a les dones com a mantenidores de la llar.
El període d’entreguerres es caracteritzà, al costat de les repercussions de les ideologies feixista i nazi, de caràcter declaradament antifeminista, per un intent de “feminització” —sobrevaloració de les qualitats dites “femenines” a través dels mitjans de difusió—, que representà un retrocés en les reivindicacions i fins i tot en la incorporació de les dones al treball. Com a conseqüència, al costat de l’obra singular de Simone de Beauvoir Le deuxième sexe (1949), sorgí, després de la Segona Guerra Mundial, un nou replantejament de caràcter més ampli, iniciat per Betty Friedan (basant-se en les noves aportacions de l’antropologia i els mètodes d’enquesta), seguit, a partir dels anys seixanta, també als EUA, pel moviment dit Women’s Liberation (Women’s Lib), que ha radicalitzat la postura política del feminisme, el qual, dividit en nombrosos grups i en moltes tendències, aviat repercutí a Europa. S’han destacat darrerament figures com Germaine Greer, Kate Millet, Sheila Rowbotham i Françoise Parturier.
El feminisme als Països Catalans
Determinats moviments pretesament feministes s’iniciaren a Barcelona durant la Restauració, dirigits per elements de la burgesia que, seguint l’exemple dels moviments socials catòlics existents a França, intentaren la millora de la condició de les dones treballadores mitjançant una protecció de caràcter filàntropic (escoles per a obreres, hospicis, etc.). Així, Dolors Monserdà inicià la seva intensa activitat en aquest camp amb la creació del Patronat d’Obreres de l’Agulla, i encara el 1912 intentà l’organització d’una Lliga de Compradores. Al principi del segle XX, dins l’àmbit de la Solidaritat Catalana, hom intentà de crear un moviment femení per al suport polític del catalanisme, que es concretà en l’aparició d’Or i Grana (1906-07), “setmanari autonomista per a les dones”, que propugnava una Lliga Patriòtica de Dames; formaven part d’aquest grup, entre altres, Josefa Dachs de Prat de la Riba, Eulàlia Forment de Vinyals, Pilar Gispert de Llimona, la mateixa Dolors Monserdà, Francesca Bonnemaison, etc. Tanmateix, restà explícit que no es tractava d’un moviment feminista de reivindicació (rebutjaren el vot de les dones i l’actuació directa d’aquestes en política). Tingué un caràcter més reivindicatiu la revista Feminal (1907-17), sorgida com a suplement de La Ilustració Catalana, dirigida per Carme Karr; aquesta defensà sobretot un programa de culturització de les dones de classe mitjana que els permetés de treballar al mateix nivell que els homes. En canvi, la creació (1910) de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona per part de Francesca Bonnemaison, pensat inicialment per a la promoció de les dones obreres i que adquirí un desenvolupament molt notable, respongué a una visió que limitava el paper de les dones fora de la llar a activitats i professions subalternes (taquimecanografia, comptabilitat, magisteri, etc.). En el primer quart del segle XX, hom pot esmentar associacions com la Federació Sindical d’Obreres (1912), fundada per Maria Domènech de Cañellas, el Cercle de la Dona de l’Avenir (1919), l’Institut de la Dona que Treballa (1920), Acció Femenina (1921), totes a Barcelona, l’Agrupació Concepció Arenal (1920), a València, etc.; foren publicades obres com Breus consideracions sobre la dona (1904), de Joaquima Santamaria, El feminisme a Catalunya (1907) i Estudi feminista (1919), de Dolors Monserdà, Ço que deu ésser el feminisme (1915), de M.Poal-Aragall, Las reivindicaciones femeninas (1927), de Santiago Valentí i Camp, etc. Cal destacar, d’altra banda, l’obra de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España (1919). El 1916 hi hagué un curset de conferències sobre educació femenina a l’Ateneu Barcelonès, on es destacà Leonor Serrano de Xandri, que, entre altres coses, atacà el mite de la necessària funció maternal de la dona; el 1926 Lily R.Schenrich de Cabrera, marquesa del Ter, representà Espanya en el Congrés de l’Aliança Internacional per al Sufragi de les Dones, celebrat a París. Malgrat que publicacions anarquistes com La Revista Blanca i Tiempos Nuevos, de Barcelona, o Orto i Estudios, de València, dedicaren una atenció considerable a l’anàlisi científica de la condició femenina, el moviment feminista trobà en general, en medis políticament i socialment avançats, una actitud hostil, per tal com era considerat, o bé una maniobra de les classes benestants per a mantenir l’ordre establert, o bé una lluita inútil que desenfocava els veritables problemes socials; en aquest sentit es destacaren Àngela Graupera, Antònia Maymon i, sobretot, Frederica Montseny.
En temps de la República, hom aconseguí finalment el vot de les dones, que, tanmateix, contribuí, en les eleccions del 1933, al triomf de les dretes. Iniciada la guerra civil de 1936-39, Frederica Montseny, des del càrrec de ministre de sanitat del govern de Largo Caballero, defensà el decret sobre l’avortament, que, d’altra banda, fou aprovat per la Generalitat de Catalunya pel desembre del 1936 (havia estat defensat ja el 1933 al Parlament de Catalunya pel diputat socialista Estanislau Ruiz i Ponsetí). També foren establerts, a la falda de Collserola, casals regits per les dones de la FAI dedicats a exprostitutes. El curs de la guerra exigí, més i més, una participació real de les dones en les tasques d’indústria de guerra, de serveis públics, etc. Pel juliol del 1937 hom creà l’Institut d’Adaptació Professional de la Dona, adscrit a la conselleria de treball, que pel març del 1938 ja havia mobilitzat per al treball 5 000 dones. Els dies 6, 7 i 8 de novembre de 1937 se celebrà, al Palau de la Música, de Barcelona, el Primer Congrés Nacional de la Dona, convocat per dones de la UGT, la CNT, el Partit Sindicalista, l’ERC, el PSUC, l’ACR, l’Estat Català i el Partit Federal Ibèric; hi assistiren 800 delegades, i hom decidí la creació de la Unió de Dones de Catalunya, que organitzà posteriorment, a Barcelona, la Jornada Internacional de la Dona. Durant aquells anys, la premsa feminista experimentà també un gran increment: Companya (de diversos partits, 1937), Emancipación (del POUM), Mujeres Libres (de la FAI), Trabajadoras (del PCE i el PSUC), etc. La postguerra representà la paralització de qualsevol reivindicació de caire feminista; l’única organització femenina autoritzada fou la Secció Femenina de la FET y de las JONS.
No fou fins als anys seixanta que se suscità novament l’interès per aquest tema. Una de les figures més destacades d’aquest desvetllament fou Maria Aurèlia Capmany (autora de La dona a Catalunya, 1966 i El feminisme a Catalunya, 1973). Però el ressorgiment del moviment feminista, al Principat, té el punt de partida en la celebració de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona (maig del 1976) a Barcelona (Paranimf de la Universitat), a partir de les quals sorgiren diverses propostes d’organització i afermament del moviment que es concretaren en la creació de la Coordinadora Feminista (ja desapareguda), que integrava les dones a través dels diferents grups o bé a títol individual, i també l’Associació Catalana de la Dona. Cal assenyalar també l’aparició de revistes com Vindicación Feminista (desapareguda) i de Dones en Lluita (publicació bimensual, també desapareguda), de l’editorial Edicions de les Dones La Sal, i de la seva llibreria, que publiquen tant sobre el vessant ideològic com literari del feminisme. L’aparició del Partit Feminista (1978-79) encapçalat per Lidia Falcón, les celebracions de jornades com l’Emancipació Femenina, Utopia, realitat o engany (1979), sobre el Patriarcat (1980), les Segones Jornades de Deu Anys de Lluita del Moviment Feminista (1985), així com les campanyes públiques contra els maltractaments a les dones, en favor del dret a l’avortament, la lluita per l’escola no sexista, el moviment de dones agrupades al voltant de les campanyes per la Pau i l’antimilitarisme, les lluites dins el món sindical i el moviment de dones aplegades al voltant de les Vocalies de les Associacions de Veïns, així com la constitució de la Coordinadora de Grups de Dones de Catalunya (1985), que nasqué a partir de la campanya pel dret a l’avortament i que ha passat a englobar el moviment feminista a Catalunya (dones de comarques, d’universitat, dones joves, a més dels grups esmentats més amunt), demostren la presència i vitalitat del moviment feminista a Catalunya.