Actualment hom anomena fenomenologia la doctrina d’E. Husserl i de l’escola fenomenològica. J.H. Lambert designà amb aquest nom la seva teoria de les aparences objectives (1763), la qual influí sobre el tractat dels fenòmens (estètica transcendental) que féu Kant en la seva Kritik der reinen Vernunft (‘Crítica de la raó pura’, 1781). Segons l’idealisme alemany i, més en concret, segons Hegel, en la seva Phänomenologie des Geistes (‘Fenomenologia de l’esperit’, 1807), la fenomenologia és presentació del procés dialèctic de manifestació de la consciència fins a constituir-se com a saber absolut, en copsar l’esperit per si mateix. Husserl, en canvi, la defineix com a “disciplina merament descriptiva, que explora, per mitjà de la intuïció pura, el camp de la consciència transcendental pura” i, per mitjà seu, intenta de fonamentar la ciència i la filosofia —com a ciència— tot alliberant-les de qualsevol pressupòsit. Com a ciència positiva, la fenomenologia s’ha de fonamentar en els fenòmens, però entenent-los com les coses en tant que conegudes pel subjecte (“les coses en mi”, en contraposició a “les coses en si”), és a dir, com a desproveïts del llast de la transcendència (transcendència que es dóna com a pretensió del coneixement, la renúncia a la qual transcendència és suposada com a únic mitjà de superació de les dualitats subjecte i objecte, consciència i cosa coneguda, etc). En aquest sentit, els fenòmens són aprehesos per la intuïció pura, és a dir, com a relació a un subjecte lògic, transcendental, relació que neix del fet que el fenomen té una essència, la qual, en ésser copsada intel·lectualment, apunta intencionalment cap a l’objecte. La determinació d’aquesta essència comporta l’anomenada reducció fenomenològica (epokhé), mitjançant la qual hom posa entre parèntesis la vivència històrica i empírica, la seva pretensió de transcendència, l’aspecte psicològic del jo empíric que l’experimenta i la singularitat concreta, i es queda únicament el substrat comú a tota representació (l’essència i la seva connexió essencial amb el subjecte lògic). El darrer Husserl, tanmateix, no nega la implicació de transcendència que comporta el fet que el jo —en tant que hom s’experimenta coneixent diverses essències— se sent connectat amb el temps i l’existència del món. Després de perdre, doncs, el món per la reducció eidètica o fenomenològica, Husserl el torna a guanyar en les relacions que hi ha entre les essències i el jo. En aquest sentit insistí N. Hartmann, en afirmar que la fenomenologia només era un mètode i que, per això mateix, no comportava com a necessària l’abstenció o la reducció eidètica, sistemàticament establerta, car els fenòmens de coneixement són tals, que ultrapassen llur caràcter mateix de fenòmens i abasten la transcendència. A partir de l’ésser-aquí (Dasein) de les coses, el mètode fenomenològic s’articula dins la fenomenologia o descripció de les dades, dins l’ordenació i la relació d’aquestes (aporètica) i dins la solució de les apories i l’intent d’unificació explicativa (teoria). Com a mètode analític descriptiu, la fenomenologia ha estat acceptada per múltiples corrents filosòfics i —més enllà de l’enfocament idealista husserlià— ha estat aplicada a l’existent humà (M. Heidegger, J.-P. Sartre), a l’amor, els valors i la persona (M. Scheler), a la totalitat de l’existència (K. Jaspers) o a l’obertura de tots els dominis de l’ésser (N. Hartmann, F. Gonseth) i és present en tota la filosofia actual.
f
Filosofia