Llicenciat en física teòrica per la Eötvös Loránd University i en enginyeria elèctrica per la Budapest University of Technology (1985). Es doctorà en física làser a la Universitat Tècnica de Viena (1991), on fou professor d’enginyeria elèctrica (1999-2004). El 2003 fou nomenat director del Max Planck Institute of Quantum Optics i, des del 2004, és professor de física experimental a la Ludwig-Maximilians-Universität München.
Des de la dècada de 1990 ha investigat la interacció entre polsos làser ultrabreus i la matèria. El 2001, al capdavant del seu equip de recerca, aconseguí generar i mesurar per primera vegada polsos de llum d’escala attosegonària (10-18 s), d’una durada inferior a un femtosegon (10-15 s). Aquesta fita permeté observar en temps real els moviments dels electrons a l’interior dels àtoms i de les molècules i obrí noves possibilitats per a l’estudi dels processos microscòpics fonamentals.
Les seves aportacions a l’estudi de la dinàmica dels electrons en la matèria, juntament amb les d’Anne L’Huillier i Pierre Agostini, establiren les bases de la física de l’attosegon, una disciplina que ha fet possible estudiar fenòmens electrònics en escales de temps extraordinàriament curtes. Aquestes tècniques han obert noves perspectives en camps com la física atòmica, l’electrònica i el diagnòstic mèdic. El 2023 compartí amb L’Huillier i Agostini el premi Nobel de física.
