Es llicencià en dret, carrera que no exercí, a Barcelona. El 1883 participà per primera vegada als Jocs Florals de Barcelona, dels quals fou mestre en gai saber (1893) i president (1932). Fidel a la convenció jocfloralesca, publicà Espurnes. Poesies (1886), Llibre de versos (1905), De tot temps. Poesies (1918), Corrandes (1880-1924) (1924) i Ponentines (1925). Va escriure peces teatrals discretes, entre les quals cal destacar Lo sometent de Girona (1895) i La farola (1925).
Participà com a actor en les estrenes de Gal·la Placídia i Judit de Welp, de Guimerà, exercí la crítica teatral a La Renaixença i feu campanya al costat de Guimerà enfront de la gestió empresarial de Frederic Soler.
Col·laborà en la premsa catalanista i, molt especialment, durant trenta-dos anys, a La Veu de Catalunya, on popularitzà el pseudònim Pol; dirigí la revista L’Atlàntida i, des del 1900, el Diario del Comercio. Forjà el topònim Costa Brava en un article del 1908 (que recollí a Marines, 1917) i fou autor del Llibre de la cuina catalana.
Participà en la vida política com a home de confiança de Francesc Cambó (que li prologà Ponentines) i com a secretari general de la Lliga Regionalista.