Ferran I de Castella

el Magne (snom.)
(?, aprox. 1016/1018 — Lleó, 27 de desembre de 1065)

Comte (1029-35) i rei (1035-65) de Castella i de Lleó (1037-65).

Fill segon del rei Sanç III de Pamplona i de la comtessa Major o Múnia de Castella. Mort el seu pare, prengué el títol de rei de Castella. Vers el 1032 es casà amb Sança, germana de Beremund III, rei de Lleó, que era la usufructuària del regne de Lleó, per minoritat de Beremund. Arribat Beremund a majoritat, volgué possessionar-se del regne, però fou vençut i mort a la vall de Tamarón (1037), cosa que permeté a Ferran d’annexar-se Lleó; així creà un precedent que, dos segles més tard, portà a la unió definitiva.

Les relacions amb el seu germà Garcia V de Pamplona foren molt variants, primer d’amistat i més tard d’oberta tibantor, fins a arribar a l’enfrontament d’Atapuerca (1054), on Garcia fou mort, i això permeté a Ferran d’annexar-se la part del regne de Pamplona situada a l’Ebre superior (La Rioja i La Bureba). Després s’estengué el seu reialme vers el sud: prengué Viseu, Lamego i altres castells de Portugal al reietó de Badajoz (1055-1058), conquerí Coïmbra (1064) i continuà la lluita contra els reietons de Saragossa, Toledo i Sevilla, dels quals, fets vassalls i obligats a pagar paries, obtingué noves places, que li permeteren d’ampliar les fronteres del seu regne. Del reietó de Sevilla obtingué el cos de sant Isidor, que traslladà a l’església de Sant Joan de Lleó, feta edificar per ell. El 1063 ajudà els musulmans de Saragossa contra el rei Ramir I d’Aragó,que volia apoderar-se de Graus.

Tots aquests èxits li permeteren d’intitular-se emperador i de dirigir una campanya contra el rei de València (1064), però hagué d’abandonar el setge de la ciutat per malaltia. Repartí els seus regnes entre els seus fills: Castella a Sanç, Lleó i Astúries a Alfons i les ciutats de Toro i Zamora a les seves filles Urraca i Elvira.