Fill segon d’Alfons VII de Castella-Lleó i de Berenguera de Barcelona. En morir el seu pare, rebé el regne lleonès, mentre que el seu germà, Sanç III, ocupà el tron de Castella. Quan Sanç morí (1158), Ferran intervingué en els afers castellans, tot reclamant la tutela del seu nebot, Alfons VIII. Pretengué, sense èxit, el reconeixement de l’autoritat imperial lleonesa pels monarques cristians de la península; això no obstant, es titulà rex hispanorum. Qüestions de límits i la possessió de Badajoz, ciutat musulmana que tant Alfons I de Portugal com Ferran de Lleó consideraven dins llurs àrees d’expansió, l’enfrontaren amb el rei portuguès; malgrat aquesta rivalitat, Ferran l’ajudà durant el setge de Santarem dels almohades (1184). La conquesta d’Alcántara (1166), la submissió a vassallatge de la taifa de Badajoz (1169) i l’activitat militar de l’orde d’Alcántara i del naixent orde de Santiago allunyaren el perill musulmà de les terres salmantines, la repoblació de les quals fou impulsada per Ferran II amb la concessió de franqueses i furs a diverses ciutats.