Lluís Ferrant i Llausàs (Barcelona 1806 — Madrid 1868), pintor i acadèmic, es formà a Madrid, a l’escola de San Fernando. Estigué deu anys a Roma, pensionat per l’infant Sebastià Gabriel. Fou pintor de cambra i catedràtic de pintura a l’escola de San Fernando (1861). Pintor romàntic amb influències natzarenistes, és autor de quadres d’història (Santa Isabel, 1858, Museo de Bellas Artes de Sevilla) i de retrats (Museo Romántico de Madrid). Germans seus foren el músic Alexandre Ferrant i Llausàs i el pintor Ferran Ferrant i Llausàs (Palma, Mallorca 1810 — El Escorial, Castella 1856), format a San Fernando i a Roma, d’on tornà el 1843; concorregué a diverses exposicions, entre les quals la Universal de París del 1855; mestre del rei consort Francesc d’Assís, ingressà a l’Academia de San Fernando el 1848, any que també esdevingué pintor de cambra; el 1855 succeí Pérez Villaamil en la càtedra de paisatge de San Fernando; és autor d’un tipus de paisatge proper al de C.D. Friedrich. Fill seu fou Alejandro Ferrant Fischermans (Madrid 1843-1917), també pintor, deixeble del seu oncle Lluís i de l’escola de San Fernando (1857-61). Pensionat a Roma pel govern de la República, fou acadèmic de Bellas Artes (1880) i director del Museo Nacional de Arte Moderno (des del 1903); pintà murals a San Francisco el Grande, al ministeri d’instrucció pública, als oratoris dels palaus d’El Pardo i de la infanta Isabel, tot a Madrid, i també a la diputació de Navarra i al Palau de Justícia de Barcelona. Primera medalla de les exposicions nacionals del 1878 i el 1892, és més remarcable pels apunts i els paisatges i figures que no pas per l’obra de gènere històric a la qual es dedicà. Fills seus foren l’arquitecte Alejandro Ferrant Vázquez (Madrid 1897-? 1976), titulat el 1923, del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional, i l’escultor Àngel Ferrant i Vázquez.