Sovint, quan no s’escau en estiu, hom celebra una segona festa major en aquesta època de l’any. Solen durar tres dies (que a moltes ciutats i viles hom fa coincidir amb les fires), el primer dels quals hom considera feriat. Entre els actes religiosos, han estat o són tradicionals les vespres o completes a la vigília, l’ofici solemne, amb un orador invitat per al sermó i la processó (sovint amb gegants i nans), acompanyats, tots, per música de banda. I entre els actes profans, cercaviles, balls a l’envelat o en un teatre (on també se celebren concerts i representacions teatrals o líriques), balls de sardanes o de danses tradicionals, a la plaça, cossos amb divertiments infantils (sortija, sacs, trencar l’olla, etc.), toros o correbous, competicions esportives, focs d’artifici, fires (cavallets, tir al blanc, autos de xoc, etc.), etc. La corporació municipal presideix els actes més solemnes. Hom enrama o adorna amb garlandes els carrers, i a la majoria de les cases es fa un gran àpat, al qual són convidats parents i amics forans. Hom acostuma a estrenar vestits. Determinades poblacions celebren la festa major amb característiques especials, com és el cas de la festa de Sant Joan, de Ciutadella, la Magdalena, de Castelló, etc. Les festes majors catalanes se celebren almenys des del segle XIII. Al segle XIV la prodigalitat en les despeses feu que en moltes constitucions sinodals de bisbats fossin imposades limitacions als clergues sobre el nombre de convidats a l’àpat de festa major. Ferran II, en una pragmàtica del 1487, prohibí que es fessin despeses superiors a 10 sous per cada foc, amb imposició de severes penes als contraventors; però fou derogada l’any següent, a petició dels pagesos, que negociaren amb el rei la interpretació de la sentència arbitral de Guadalupe i que al·legaven el costum de rebre, per les festes majors, els amics i els parents.
f
Folklore
Aspecte d’una festa major de Barcelona, a la plaça de Sant Jaume, amb gegants i colles de grallers
© Fototeca.cat
Conjunt de solemnitats amb què una població (o un barri) celebra la festa anual del seu patró (que no sempre és el titular de la parròquia) o, en algun cas, commemora un fet important de la seva història o tradició.