feu

feudo (es)
fief (en)
m
Història del dret

Conveni pactat entre dues persones nobles, una de les quals, en posició preeminent (senyor feudal), rebia de l’altra (senyor feudatari, vassall) la prestació d’homenatge, amb el corresponent jurament de fidelitat, en canvi de lliurar-li un domini real, el feu pròpiament dit.

Aquesta figura vinculava d’una manera indissoluble les anteriors relacions de vassallatge i de benefici, en fer-se aquest hereditari, cosa que, si de cas, s’esdevingué a França i també a Catalunya, al segle X. La relació senyor-vassall implicava uns deures mutus per part de tots dos contraents (auxili militar i consell per part del vassall, protecció i justícia per part del senyor), i era closa mitjançant una cerimònia ritual pròpia. L’objecte del feu consistia, generalment, en l’usdefruit, pel vassall, d’un terme rural, de la terra i altres drets inherents al castell encomanat pel senyor, però també podia recaure sobre un càrrec o una funció pública, l’explotació d’uns establiments, unes rendes, etc. A part el fet que era essencialment hereditari, el feu podia ésser transmès pel feudatari a una altra persona noble, que es comprometés a prestar l’homenatge i els serveis al senyor, i podia ésser objecte de successives subinfeudacions, totals o parcials, també a favor d’altres nobles o simples cavallers, fins al límit de la seva capacitat per a sostenir el cavaller i el seu equip en la prestació del servei.