fidúcia

f

Dret romà

Pacte pel qual hom rebia una cosa moble, immoble, semovent o un esclau, amb l’obligació de tornar-la, cedir-la a un tercer o bé complir una altra obligació similar.

Tenia el caràcter d’obligació accessòria o addicional a un altre contracte i servia per a donar una garantia real al creditor; la mateixa forma era emprada en la constitució d’un dipòsit, un comodat o en tractes que tenien la finalitat de portar a cap un canvi en l’estat de les persones i en les relacions de família. En ús fins al final del període clàssic del dret romà, la fidúcia ja no fou recollida en els corpus justinianencs.