Els filòsofs més importants a Alemanya durant l’edat mitjana foren Albert Magne (~1200-1280) i el mestre Eckart (1260-1327), tots dos frares dominicans. El primer ensenyà a les universitats alemanyes de Friburg i de Colònia, però sobretot a París. La seva obra fou continuada per l’italià Tomàs d’Aquino. El mestre Eckart, continuador de les ensenyances del mestre Dietrich i probablement deixeble d’Albert Magne, defensà, tot oposant-se a l’intel·lectualisme de Tomàs i a la fragilitat de l’equilibri que aquell establí entre raó i fe, una teologia influïda pel neoplatonisme i la possibilitat de la unió amb Déu pel camí interior de la fe. Entre les obres d’Eckart destaquen els Sermons, escrits en llengua alemanya, raó per la qual és considerat com el primer forjador de l’alemany com a llengua filosòfica. La seva influència fou perdurable en els convents religiosos, sobretot als de Renània, malgrat que l’església condemnà 28 proposicions de la seva doctrina. Els principals representants de la mística alemanya són, després d’Eckart, Johannes Tauler (1300-61), Heinrich Seuse (1300-65) i el flamenc Jan van Ruysbroek, fundador de la congregació dels “germans de la vida en comú”, on fou educat Nicolau de Cusa (1401-64). Aquest recollí les influències de la mística neoplatònica, iniciada per Eckart, i del nominalisme, sobretot d’Ockham. Concebé la filosofia i el saber com un camí de conjectures, i afirmà que per a aconseguir la veritat cal començar acceptant les limitacions del coneixement humà (doctrina de la docta ignorància). La seva concepció del món com un desplegament de Déu i d’aquest com a coincidència dels contraris, ambdues d’arrel neoplatònica, el portaren a negar la teoria aristotèlica de les esferes celestes. Tant per aquesta tesi com pel seu interès per la matemàtica, Nicolau de Cusa és el precedent més clar del desenvolupament de la física al Renaixement, iniciat pel polonès Copèrnic i per l’alemany Kepler (1571-1630).
El fet més important en la història del pensament a Alemanya durant el període del Renaixement és la Reforma. Luter (1483-1546), influït per les doctrines d’Erasme, feu una reforma religiosa que portà a la seva separació de l’església romana. Defensà, també, la justificació dels actes morals per la fe, doctrina que podia ésser assimilada per la religiositat existent en molts convents, derivada dels místics medievals. Entre els teòlegs de la Reforma destaquen Philipp Melanchthon (1497-1560), Sebastià Franck (1499-1542), Valentin Weigel (1533-88), mestre de Leibniz, i sobretot Jakob Böhme (1575-1624). Al segle XVII visqué Gottfried Wilhelm F. von Leibniz (1646-1716), el primer filòsof alemany modern de destacada personalitat, però tanmateix la seva filosofia fou poc coneguda al seu temps. Tingué una àmplia activitat política i diplomàtica. Viatjà per Europa, sobretot per França, França, i conegué les personalitats més destacades de l’època, entre elles Spinoza. Fundà l’Acadèmia de Ciències de Berlín, que després fou l’Acadèmia Prussiana. Com a filòsof, representà el lligam de la filosofia alemanya amb la tradició racionalista d’origen cartesià, però hi introduí elements nous. Per tal de superar tant el dualisme de Descartes com el monisme de Spinoza, elaborà una concepció pluralista i dinàmica de la substància (monadologia) i, oposant-se a l’esperit analític del cartesianisme, concebé la totalitat, no com una suma de parts, sinó com un tot orgànic. La seva filosofia conserva la confiança en la resolució dels problemes metafísics i és clarament optimista: el món és el millor món possible. La influència de Leibniz a Alemanya tingué lloc mitjançant la sistematització de les seves doctrines feta per Wolff (1679-1754), que, des de la seva càtedra a la Universitat de Halle, fou el representant més influent de la Il·lustració alemanya, sobretot en la filosofia acadèmica, malgrat l’oposició dels pietistes i gràcies a l’ajuda de Frederic II de Prússia.
Un altre il·lustrat important és Gotthold Ephraim Lessing (1729-81), la tesi essencial del qual és la concepció de la història com un desenvolupament progressiu en el qual la humanitat s’educa ella mateixa. Lessing considera les religions com a etapes d’aquest procés. Tant la influència de Leibniz, malgrat que la sistematització de Wolff empobrí el pensament d’aquell, com el corrent representat principalment per Lessing donaren a la Il·lustració alemanya característiques temàtiques pròpies. D’una banda, el domini acadèmic de la filosofia de Wolff, el qual recollí l’ideal crític del racionalisme il·lustrat, però, contràriament a l’esperit analític d’aquest, concebé la filosofia com un sistema; de l’altra, el suscitament de plantejaments nous, tals com la preocupació pel coneixement de la individualitat, la insatisfacció davant el mecanicisme o la consideració del desenvolupament històric de la humanitat. Malgrat aquestes característiques temàtiques, la Il·lustració a Alemanya no tingué la força innovadora que assolí a d’altres països; fou, sobretot —almenys fins a Kant—, el començament d’un procés de desenvolupament, general en la vida del país, en el qual el primer pas fou l’assimilació del pensament anglès i francès, amb les particularitats assenyalades. Manifestació directa dels resultats d’aquest procés fou la filosofia d’Immanuel Kant (1724-1804), a partir de la qual sorgeix a Alemanya una tradició filosòfica característica que influí decisivament en la filosofia europea.
La influència de Kant
Kant és, alhora, la culminació del pensament de la Il·lustració i la seva superació. Comparteix els ideals democràtics dels il·lustrats avançats; la seva concepció de la raó com una facultat crítica que ha de procedir justificant i provant cada pas que dóna no és aliena a les formes de pensar de la Il·lustració. Fins i tot la crítica de la raó mateixa, que ell es proposà, pot ésser considerada com el fet de portar a les darreres conseqüències aquesta forma de pensament per deixar fonamentada per sempre, és a dir, científicament, la validesa de la raó. Però els resultats de l’intent destruïren la confiança en la possibilitat de fonamentar absolutament el coneixement objectiu i en la metafísica. Kant afirmà que el coneixement es refereix al món objectiu, amb el qual es relaciona per l’experiència, però també que la relació entre subjecte cognoscent i objectivitat s’estableix segons les formes de coneixement d’aquest subjecte, cosa que fa impossible la pregunta per l’objectivitat en ella mateixa; superant, però, el relativisme que això implicaria, aquest subjecte no és per a Kant l’home individual, sinó una entitat d’ordre diferent (jo transcendental). La raó, quan surt dels seus límits, és a dir, quan aplica els conceptes de l’experiència fora de l’àmbit d’aquesta, cau en contradiccions insalvables; cal, doncs, renunciar a la metafísica perquè té per objecte justament les entitats que són més enllà de l’experiència: Déu, la immortalitat de l’ànima, la infinitud del món. Posteriorment, Kant acceptà la validesa de les veritats metafísiques, rebutjades per la raó pura, com a postulats de l’activitat ètica. La filosofia de Kant deixà un plantejament doble: d’una banda, la renúncia tant a la veritat total com a veritats absolutes i, per tant, la impossibilitat del sistema metafísic, i, de l’altra, l’acceptació d’aquestes veritats per un camí diferent a l’anàlisi crítica de la raó. Kant, que ensenyà lògica i metafísica a la Universitat de Königsberg durant vint-i-vuit anys, influí profundament en la filosofia alemanya.
Les seves doctrines provocaren un ampli ressò i, també, violentes crítiques —per exemple, la defensa de la fe per part de Jacobi (1743-1819) o la “metacrítica” de Herder (1744-1803)—. Però els seus continuadors foren, sobretot, Fichte (1762-1814), Schelling (1775-1854) i Hegel (1770-1831), els quals, per un camí diferent del de Kant, però responent als seus plantejaments, intentaren de resoldre els problemes que aquell deixà. No acceptaren, com el mateix Kant, les conseqüències de la crítica de la raó pura, però tampoc no acceptaren de fonamentar les creences metafísiques en la raó pràctica. Intentaren novament l’especulació metafísica i anaren molt més lluny que Kant, bo i proposant-se l’assoliment del saber absolut, mitjançant la resurrecció dels sistemes filosòfics com a manera de fer de la filosofia. En els sistemes de Fichte, Schelling i Hegel, la possibilitat teòrica d’arribar al saber absolut és basada en l’explicació per un mateix principi del subjecte i de l’objecte, els dos termes que la crítica de la raó pura deixà com a irreconciliables. Aquest principi, seguint la tesi del jo transcendental de Kant, és definit per l’activitat cognoscitiva, referida a una entitat diferent de l’home concret. Fichte, que fou deixeble de Kant, afirmà que l’objectivitat és creació del subjecte (del jo pur) en la seva infinita i espontània activitat; tesi de la qual deduí la llibertat absoluta del jo, entesa abstractament, com a creació especulativa del món. Objecte i subjecte són, per Schelling, manifestacions d’un principi superior, l’absolut, al mateix temps que identitat i indiferència de tots dos, al coneixement del qual hom arriba no per la raó sinó per la intuïció, mètode de coneixement explícitament criticat per Kant.
L’idealisme alemany
Fichte i Schelling, el sistema dels quals tingué successives evolucions, són considerats els iniciadors del Romanticisme, el primer per la concepció del subjecte com a activitat i el segon per haver obert el camí a la intuïció. Però el més important d’aquests filòsofs fou Hegel, el filòsof oficial de l’estat prussià, que eclipsà l’èxit inicial de Schelling. Hegel, com aquest, elaborà un sistema metafísic en el qual la natura i l’esperit són el desenvolupament de l’absolut, però entre ambdós hi ha diferències fonamentals. Hegel criticà durament l’intuïcionisme de Schelling. Contràriament a aquest, l’obstinadament coherent sistema de Hegel vol demostrar la completa racionalitat del real. Criticà també la concepció de l’absolut com a identitat indiferenciada; el desplegament de l’absolut és un procés dialèctic, en el qual el particular, sorgit com a alteritat de l’universal, com un moment del seu desplegament, és subsumit de nou en l’universal, superant, però no pas anul·lant, la seva particularitat, perquè l’universal desplegat conté el particular com un moment del seu desenvolupament, moment necessari per a la seva realització (tesi de l’universal-concret).
En el sistema de Hegel, la formulació més general d’aquest mètode, que relaciona en un tot únic el particular de l’universal, és la trilogia formada per la lògica (exposició de l’ésser com a pura idea), la filosofia de la natura (regne del concret) i la filosofia de l’esperit (síntesi dels dos moments). Hegel considerà el seu sistema com la culminació de la filosofia, i, conseqüentment, com la fi d’aquesta, perquè és l’exposició de l’absolut en el seu desenvolupament complet. Parcialment, tingué raó. Dins la tradició de la filosofia europea, Hegel elaborà el darrer sistema metafísic. El seu intent —el més seriós de l’idealisme alemany— d’aconseguir el saber absolut mostrà el caràcter utòpic d’aquesta finalitat. Els sistemes d’aquells filòsofs tingueren una influència efímera, però les nocions que elaboraren, sobretot Hegel, conserven encara avui llur validesa (la consideració de l’acció com a fonament de la llibertat; la impossibilitat, per això mateix, d’una objectivitat aliena al subjecte, la impossibilitat d’entendre qualsevol ésser sense considerar el seu desenvolupament, i, de manera més precisa en Hegel, la dialèctica, l’universal-concret, l’alienació, l’anàlisi, en la filosofia del dret, de la societat civil, etc.). Però la influència de l’idealisme alemany s’ha donat en filosofies d’orientació molt diversa, cosa que ha estat possibilitada per la complexitat de les seves mateixes filosofies. Entre les motivacions dels sistemes de Fichte, Schelling i Hegel es troben tant els ideals democràtics i racionalistes derivats de la Il·lustració com la creença que la racionalitat del món és assequible pel camí de l’especulació. Això explica que plantegessin l’acció modificadora de l’home sobre el seu medi, sigui aquest la natura o la societat, en el pla abstracte i especulatiu del pensament (l’acció és acció de la idea o del concepte, el desenvolupament és situat fora del temps humà històric), i, encara, no del pensament humà, sinó del pensament d’un subjecte abstracte (el jo pur, l’absolut). Influí també en les contradiccions de llurs filosofies la complexitat del moment en què visqueren: representaren la vinculació amb els ideals democràtics de la Revolució Francesa, quan Alemanya es proposava la unitat nacional i el desenvolupament del poder econòmic i polític de la burgesia, però foren els filòsofs oficials de l’estat prussià (glorificació d’aquest per part de Hegel; rapidesa amb què Schelling acceptà de dirigir la reacció contra el hegelianisme, quan aquest començà a esdevenir perillós), des de les càtedres de les universitats alemanyes més importants.
Filosofia alemanya del segle XIX ençà
A la mort de Hegel, la seva filosofia fou continuada en el pla acadèmic per alguns deixebles, però el fenomen més important a què Hegel donà lloc fou el “hegelianisme d’esquerra”, iniciat sobretot per Ludwig Feuerbach (1804-72), que humanitzà la filosofia de Hegel referint-la a l’home concret, i continuat per Karl Marx (1818-83). Aquest relacionà l’anàlisi de Hegel amb el món real. Empra el mètode dialèctic per a l’anàlisi de la societat civil, seguint la idea, vigent en aquell moment, segons la qual l’interès de la filosofia de Hegel radicava sobretot en la filosofia del dret. La influència hegeliana es manté en la seva anàlisi posterior del capitalisme i de les classes socials. Marx interpretà l’activitat abstracta de la Idea hegeliana com a activitat de l’home real, que per a realitzar-se necessita transformar el món en què viu, i afirmà, com a conseqüència, que la solució de les antinòmies assenyalades per Hegel ha d’esdevenir real al món material, a la vida dels homes. I, de la mateixa manera, afirmà que l’escissió de l’home dins la societat solament pot ésser solucionada anul·lant-ne les contradiccions. Per això, Marx judicà la filosofia de Hegel no com a culminació de la filosofia, sinó com a fi de la filosofia (tal com era entesa per l’idealisme alemany); els homes no solament han de pensar el món, sinó que, també, han de transformar-lo. El pensament de Marx i el del seu col·laborador Friedrich Engels (1820-95) fou continuat per un ampli moviment, vigent encara al segle XX.
L’altra conseqüència possible de la filosofia de Hegel començà amb Schopenhauer (1788-1860), el qual, oposant-se a Hegel per l’ambició del seu sistema i per la idealització de l’estat prussià, defensà un irracionalisme radicalment pessimista, que prescindeix del món objectiu i renuncia a justificar o a proposar la seva racionalitat. Allò que és fonamental a l’home no és ni el coneixement ni l’acció transformadora, sinó la voluntat de viure, la voluntat de poder. La influència de Schopenhauer —tardana, però molt considerable— fou destructiva, perquè justificà la revolta de l’home contra el món modern, però d’orientació diferent a la de l’esquerra hegeliana, perquè limità aquesta revolta dins l’àmbit estricte de l’individu.
També la filosofia de Nietzsche (1884-1900) fou irracionalista i pessimista. Criticà amb violència els valors morals de qualsevol tipus, crítica que es concretà en la proposta del “superhome” com a model de la humanitat. La moral del “superhome” és la justificació de la força i de la dominació per elles mateixes. Al principi del segle XX sorgí el moviment neokantià que, oblidant les especulacions dels grans sistemes metafísics del segle XIX, defensà el retorn a Kant com l’única manera de treure la filosofia de la situació sense sortida en què es trobava. Aquest moviment, preparat al final del segle XIX per alguns continuadors estrictes de la filosofia kantiana —Helmholtz (1821-94), Lange (1828-75), Liebmann (1840-1912)—, revalorà Kant des del punt de vista de la crítica del coneixement i considerà la filosofia com a anàlisi de les condicions lògiques del coneixement. Fou representat per les escoles de Baden —Cohen (1842-1918), Natorp (1854-1924)— i Marburg —Windelband (1848-1915), Rickert (1863-1936)—.
En el període entre la Primera i la Segona Guerra Mundial, els corrents dominants foren el vitalisme i l’historicisme, per un costat, i la fenomenologia, per l’altre. Comuna a aquests moviments és la negació del valor del mètode cientificonatural per a la comprensió de l’home o per al saber autèntic. El representant més important de l’historicisme fou Dilthey (1833-1911), que es proposà d’elaborar un mètode especial per a les ciències de l’esperit, la necessitat del qual justificà per les característiques especials de la vida humana. Les ciències de l’esperit, contràriament a les de la natura, més aviat que explicar, han de comprendre; per això el coneixement històric és possible no per la comprensió racional, sinó per la capacitat de reviure el passat. Els vitalistes alemanys Keyserling (1880-1946) i Klages (1872-1956), extremament irracionalistes, consideraren la raó com la causa de la infelicitat humana. Un altre dels corrents importants és el del neopositivisme, representat en el camp de la filosofia del llenguate per Ludwig Wittgenstein (1889-1951) i el l’àmbit de la lògica, pels membres del cercle de Viena, Otto Neurath (1882-1945), Moritz Schlick (1882-1936) i Rudolf Carnap (1891-1970).
La fenomenologia, iniciada per Husserl (1859-1938), seguida per Brentano (1838-1917), i encara actualment vigent, intentà de tornar a la tradició metafísica. Com els corrents anteriorment esmentats, prescindí de les ciències de la natura. Es proposà la descripció del fenomen, definit aquest com allò que apareix immediatament a la consciència, independentment de l’experiència empírica. Influït pel mètode fenomenològic, Max Scheler (1874-1928) elaborà la seva teoria dels valors. També dins una revaloració de les finalitats de la metafísica clàssica s’inclou Hartmann (1882-1950), que afirmà la impossibilitat d’eludir els problemes metafísics, i el filòsof de la història Oswald Spengler (1880-1936).
Després de la Segona Guerra Mundial, els pensadors més importants de la República Federal d’Alemanya foren Martin Heidegger (1889-1976) i Karl Jaspers (1883-1969), tots dos relacionats directament amb l’existencialisme. Heidegger es proposà, en una primera etapa (Sein und Zeit, ‘L’ésser i el temps’), l’anàlisi de l’existència com a propedèutica per a la pregunta sobre l’ésser, però a les seves darreres obres intenta de cercar l’ésser com a revelació gairebé poètica. Entre els seus seguidors, el més important és Bollnow. Jaspers representà un existencialisme teista, que partia de la fragilitat de l’existència humana per justificar la transcendència, que es revela pel llenguatge simbòlic de les xifres. L’altre corrent destacat del pensament de postguerra, influït pel marxisme i la psicoanàlisi, és el representat pels filòsofs de l’escola de Frankfurt, Max Horkheimer (1895-1973), Theodor Adorno (1903-69) i Herbert Marcuse (1898-1979).
A la República Democràtica Alemanya els filòsofs més destacats són Robert Havemann (1910-82), que s’ha preocupat de les relacions entre ciència i filosofia, i Wolfgang Harich (1923), que ha tractat d’adaptar el marxisme a una situació de creixement industrial no indefinit.