Totes elles coincideixen en el rebuig de l’idealisme i de la metafísica, en l’interès per la lògica i en la utilització de l’anàlisi com a mètode per a l’estudi del llenguatge. Una de les seves fonts històriques cal cercar-la a Anglaterra, amb els treballs de B. Russell sobre els llenguatges formalitzats i les anàlisis de G.E. Moore sobre el llenguatge corrent. Simultàniament, a Viena, sorgeix per l’influx de la filosofia positivista de E. Mach un moviment (cercle de Viena) que pretén superar les mancances lògiques d’aquesta, incorporant-hi les concepcions científiques coetànies i les reflexions sobre el llenguatge del primer Wittgenstein (Tractatus, 1921). Aquesta tendència (empirisme o positivisme lògic) és representada per M. Schlick, R. Carnap, O. Neurath, K. Gödel i J. Schumpeter. Posteriorment, de nou a Anglaterra, sorgeix un altre grup de pensadors (grup d’Oxford), arran de l’estada de Wittgenstein en aquella universitat, que han desenvolupat la denominada filosofia lingüística, tendència que, orientant-se en el pensament del “darrer Wittgenstein”, estudia l’ús del llenguatge corrent tot defugint-ne la formalització. Els més influents membres d’aquest grup han estat G. Ryle, P.F. Strawson i J. Austin. En l’actualitat el concepte de filosofia analítica s’ha diluït molt i més que de tendències o escoles analítiques es pot parlar d’individualitats, de filòsofs o pensadors de tendència analítica, que fan crítica del propi mètode analític, com O.W. Quine o E. Nagel.
f
Filosofia