Aquesta designació no es limita a la investigació filosòfica expressada en llengua anglesa; altrament, en quedarien excloses totes les aportacions filosòfiques anteriors al primer llibre de filosofia escrit en anglès (Advancement of Learning de Francis Bacon, 1605). El que hom pot designar per filosofia anglesa, tot i les nombroses excepcions, té uns trets generals comuns: una preocupació pels criteris d’investigació objectivables que porta a la preferència pel mètode inductiu (Bacon, John Stuart Mill) i per la concepció empírica del coneixement (Locke); una preocupació pel llenguatge com a mitjà d’expressió que pot ésser relacionada amb la tendència de la filosofia anglesa al nominalisme (des d’Ockham) i amb l’esclat de l’anàlisi del llenguatge a les universitats al segle XX; una preocupació pels problemes de llur temps evidenciada en la llarga tradició de filosofia pràctica (moral i política); una predisposició a considerar la religió en termes de ciència natural i moral, en general molt diferent de les metafísiques del continent.
Quan encara no s’havien format els grups culturals que constituïren les nacionalitats europees, quan la cultura s’identificava amb la tradició cultural del desaparegut imperi romà d’occident, Anglaterra fou un dels primers països no llatins on es creà un focus d’estudi de les lletres i de la filosofia, origen d’una renaixença de les lletres, bé que com a instrument de la religió i de la teologia cristianes. A la catedral de York es formà Alcuí (730-804), el qual, al voltant del 781, passà a l’escola palatina de Carlemany. Respecte d’Alcuí i del seu cercle, hom no pot parlar de filosofia en el sentit estricte; però llur importància radicà en el fet d’haver estat l’origen de l’escolàstica i el lligam entre ella i l’aleshores ja desaparegut món romà. Un altre pas cap a l’escolàstica, ja més estrictament filosòfic, fou l’obra d’un home també britànic, Joan Escot Eriugena (~ 810-d 877), el traductor de Dionisi Areopagita, que té el mèrit d’haver elaborat un sistema filosòfic per a explicar els dogmes de la religió. Aquest sistema era basat fonamentalment en la concepció neoplatònica del món i explicava tota la realitat com un producte degradat de l’únic ens, Déu, única realitat absoluta. Escot Eriugena visqué a França a la cort de Carles el Calb, on fou acusat d’heretge, però la seva influència orientà tot el pensament escolàstic fins que el coneixement de l’obra d’Aristòtil substituí la influència de l’augustinisme, que tenia la seva arrel en Plató.
A Anglaterra, així com a la resta d’Europa, hom anà construint l’escolàstica fins al final de l’edat mitjana. Hi ha unes quantes figures, com Anselm de Canterbury, Joan de Salisbury o Alexandre de Hales, que poden ésser integrades en les línies que dominaven el panorama cultural de l’Europa continental; tanmateix, n'hi ha algunes que presenten unes característiques peculiars que obriren a la filosofia camins originals. Aquests pensadors estigueren, en general, vinculats a la Universitat d’Oxford i manifestaren una preocupació pel mètode científic, com Robert Grosseteste (~ 1175-1253) i Roger Bacon (1214-94), o bé oferiren una interpretació del món i, en conseqüència, una solució del problema dels universals, que donà forma a un sistema tan important com el tomisme continental, bé que hi era oposat (Joan Duns Escot, ~ 1266-1308), i establí una clara separació entre filosofia i teologia, a més d’una valoració de l’individual com a tal, com Guillem d’Ockham (~ 1285-1349), el qual és considerat el primer i màxim representant del nominalisme. Aquests segles de fecunditat i d’apogeu de la filosofia anglesa foren seguits d’un parell de segles en els quals només cal destacar, per la seva transcendència com a precursor del pensament de la Reforma, l’obra de John Wycliffe (~ 1326-1384).
Amb el Renaixement, que com a moviment començà al continent europeu, a Anglaterra hom arribà, bé que per uns mitjans més tradicionals (conceptuals i especulatius) que els dels grans científics d’Itàlia o de França, a la sistematització d’un nou mètode, d’un nou instrument de coneixement: el Novum Organum de Francis Bacon (1561-1626), que és l’exposició d’una inducció diferent de l’aristotèlica, els antecedents directes de la qual es troben en l’obra de William Gilbert (1544-1603). Aquesta inducció procedeix mitjançant estadis graduals de generalitat i exigeix un nombre exhaustiu d’experiments. Bacon fou, a més, un home ja plenament modern que intentà l’afirmació de l’home per damunt la natura. Thomas Hobbes (1588-1679), admirador de Bacon i un dels més importants pensadors anglesos de tots els temps, és un dels pocs que han intentat entre els britànics que tot el seu pensament s’estructurés en forma de sistema. Fou aquest un materialisme de trets empiristes i fortament influït pel cientisme matemàtic de la “nova ciència”, el qual tenia el seu origen en els problemes polítics.
La filosofia anglesa de Thomas Hobbes ençà
Hobbes se situà així, d’una manera original, en la línia oberta per Bacon, que fou després la mateixa en què treballaren científics com Robert Boyle (1627-91), el primer president de la Royal Society de Londres, i Isaac Newton (1643-1727), i que, en certa manera, trobà el seu representant més genuí i més important en John Locke (1632-1704), i la seva expressió més acabada en el vast moviment cultural i polític que la Il.lustració produí a Anglaterra (revolució del 1688).
Al mateix temps, en part com a reacció al materialisme de Hobbes, fou constituïda l’escola anomenada dels platònics de Cambridge. El seu fundador fou Benjamin Whichcote (1610-83). Els platònics de Cambridge concebiren el món d’una manera espiritualista i accentuaren els factors morals de la religió, i menysprearen tot el que pogués haver-hi d’entusiasme i de credulitat. El representant més destacat fou Ralph Cudworth (1617-88); entre ells es trobaven Henry More (1614-87) i John Smith (1618-52).
Un altre corrent de pensament religiós propi de la Il.lustració anglesa, el deisme, s’oposà al moviment de Cambridge com a punt de partida d’explicació del món (l’espiritualisme en el moviment de Cambridge; el mecanisme en els deistes), però que coincidiren quant a considerar la religió com un fet nacionalment explicable. L’antecedent del deisme es troba en Herbert de Cherbury (1583-1648), i entre els deistes hi ha pensadors tan notables com John Toland (1670-1722), Matthew Tindal (~ 1653-1733) i William Wollaston (1660-1724). Aquesta interpretació de la divinitat en termes mecànics provocà crítiques per part dels qui trobaven que l’autèntic sentit religiós no radicava pas en una explicació mecànica, sinó en el terreny de l’esperit; són els anomenats antideistes, els més importants dels quals foren Samuel Clarke (1675-1729) i Joseph Butler (1692-1752).
Tanmateix, la gran figura anglesa en el terreny religiós fou George Berkeley (1685-1753), que es passà la vida al servei d’una idea missionera (la formació dels missioners cristians d’Amèrica) i que, partint de la primacia que l’empirisme donava a l’experiència sensible, negà l’existència del món material i afirmà que el veritable i únic ésser de les coses es trobava en el terreny de la percepció.
Al segle XVIII, s’estengué per Anglaterra un interès molt gran pels temes filosòfics específics, és a dir, pels temes que clàssicament havien constituït una part de la filosofia i de la cultura; prengueren relleu per ells sols i, a més, l’atenció se centrà en l’home. La mostra més important d’aquest fet fou donada pels moralistes Shaftesbury (1671-1713), Francis Hutcheson (1694-1746), el ja citat Josep Butler i el gran economista i professor de moral Adam Smith (1723-90). Fou creada la psicologia associacionista, especialment per obra de David Hartley (1705-57) i Joseph Priestley (1733-1804), i William Hogarth (1697-1764) publicà un tractat d’estètica, Analysis of Beauty. La gran figura filosòfica del segle XVIII fou l’escocès David Hume (1711-76), empirista i escèptic en el problema del coneixement, agut crític de la idea de substància i del principi de causalitat i, per damunt de tot, home d’una gran cultura, de finor en l’anàlisi i d’interessos intel.lectuals molt amplis (història, moral, economia).
Deixant de banda la seva influència en el progrés de la ciència filosòfica arreu, a la Gran Bretanya tot el pensament del segle XIX nasqué com a desenvolupament i aplicació de les seves tesis, o bé com a reacció contra elles. Entre els oponents es troben els filòsofs de l’escola escocesa, que tanta influència tingueren a Catalunya a la darreria del segle XIX. L’interès per l’home i la societat s’expressa seguint les directrius de Hume, en la moral utilitarista de Jeremy Bentham (1748-1832), James Mill (1773-1836) i el seu fill John Stuart Mill (1806-73). Aquest últim donà a l’utilitarisme un caire més refinat, al mateix temps que en la seva lògica analitzà i propugnà un mètode de coneixement (inducció) que, convenientment aplicat al camp de les ciències biològiques, donà forma a la teoria evolucionista de Darwin, el fet intel.lectual més important del segle XIX a Anglaterra. Aquesta primacia de l’actitud empirista i inductiva no impedí que el mètode deductiu tingués el seus adeptes, que foren els matemàtics George Boole (1815-64) i Augustus de Morgan (1806-71). A la segona meitat del segle XIX, l’idealisme alemany, a través fonamentalment de la influència que exercí sobre autors com Samuel Taylor Coleridge (1772-1834) i Thomas Carlyle (1795-1881), la gran literatura romàntica anglesa, començà a ésser apreciat i arribà a crear escola: l’ètica de Thomas Hill Green (1836-82) i la filosofia religiosa de John Henry Newman (1801-90). La sistematització de l’idealisme, moviment lligat a la Universitat d’Oxford, fou obra de Francis Herbert Bradley (1846-1924).
Ja al segle XX, l’idealisme i la metafísica han estat representats per Samuel Alexander (1859-1938), Robin George Collingwood (1889-1943), i d’una manera original per Alfred North Whitehead (1861-1947), que s’ocupà també de la lògica i les matemàtiques. Però l’ambient filosòfic anglès ha estat molt impregnat per l’orientació neorealista, que, en oposició a l’idealisme en què es formaren, ha estat representada per dos britànics: Bertrand Russell (1872-1970) i George Edward Moore (1873-1958), i la influència de Ludwig Wittgenstein (1889-1958), el qual, bé que austríac, visqué una gran part de la seva vida a Cambridge, on estudià i ensenyà, i ha estat la més important influència individual sobre l’actual filosofia anglesa. Aquest i Russell s’ocuparen de temes de lògica, llenguatge i coneixement en un sentit molt pròxim al del cercle de Viena, moviment del qual s’originà l’anomenat positivisme lògic o neopositivisme, que ha tingut com a màxim representant a Anglaterra Alfred Julius Ayer (1910). Lligat amb el positivisme lògic i amb la influència de l’obra dels darrers temps de la vida de Wittgenstein, ha tingut una gran importància a les universitats britàniques l’anàlisi del llenguatge. A més d’Ayer i de Russell, han destacat aquests darrers anys l’austríac Karl Raimund Popper (1902), professor des del 1945 al 1969 de la London School of Economics, el filòsof marxista John Desmond Bernal (1901-1971), Gilbert Ryle (1900-1976), John Langshaw Austin (1911-1960), Imre Lakatos (1922-1974), Peter Frederick Strawson (1919) i Paul Feyerabend (1924).