L’aparició de l’italià com a llengua filosòfica està estretament unida al sorgiment de les actituds de pensament que hom acostuma a designar com a modernes. És tant la llengua emprada per Maquiavel (1469-1527) com la que generalment utilitza Galileu alilei (1564-1642) en les obres divulgatòries de la seva tasca científica. En tots dos casos la tria de l’italià com a mitjà d’expressió era determinada per propòsits polítics i estratègics: Maquiavel és un propagandista de la unitat italiana i Galileu vol alliberar-se de les barreres que imposava la influéncia eclesiàstica. En aquest sentit, cal recordar que fou a Itàlia on començaren a sorgir l’humanisme o el platonisme renaixentista, corrents de pensament aliens als imperants durant l’edat mijana, tot i que en ells el llatí és el mitjà d’expressió habitual. Al costat de Galileu i Maquivel, cal esmentar Giordano Bruno (1548-1600) i Tommaso Campanella (1568-1639). L’obra del primer és una síntesi reeixida de les tendències del pensament renaixentista; hom pot dir que el sistema de Bruno és la millor exposició del sistema màgic-naturalista, predominant durant el s. XVI. D’altra banda, la campanelliana Città del Sole (1602) és la darrera mostra important d’un dels gèneres més característics del Renaixement: la literatura utòpica. Després d’aquest començament enlluernador, la filosofia italiana restà en un segon pla darrere la producció francesa o anglesa, a causa de la forta incidència de la contrareforma a Itàlia. Malgrat tot, el s. XVIII dóna encara una figura de primera fila amb Giambattista Vico (1668-1744). Oposada al cartesianisme, la seva obra anticipa el Romanticisme i, fins i tot, l’historicisme posterior. L’atenció que conferí als fets mostra un caire positivista que possiblement sigui comú a molts filòsofs italians posteriors. Tanmateix, la seva obra no tingué difusió inmediata. La Il·lustració italiana tendí més aviat a seguir models de les nacions aleshores culturalment predominants (França i el Regne Unit), tot combinant-los amb la revindicació de la figura de Galileu. Les figures més importants d’aquest període són Cesare Beccaria (1738-1798) i Antonio Genovesi (1713-1769). Del primer cal destacar l’obra Dei delitti e delle pene (1764), on condemna l’ús de la tortura i la pena capital i advoca per la utilització de mitjans preventius. El segon fou l’introductor a Itàlia de l’economia política. El pensament italià conegué un període molt actiu amb ''Il Risorgimento', moment en el qual conviuen dues tendències. D’una banda, un pensament que parteix de la metafísica tradicional i de les crítiques modernes, del qual són capdavanters Antonio Rosmini (1797-1855) i Vincenzo Gioberti (1801-52). D’altra banda, i enfrontats a aquests, hi ha una línia de filòsofs continuadors de la Il·lustració, caracteritzada per les tendències utilitaristes i positivistes. Els més significats foren Gian Domenico Romagnosi (1761-1835) i els seus deixebles Carlo Cattaneo (1801-1869) i Giusseppe Ferrari (1811-1876). L’escenari filosófic posterior a la unitat italiana es caracteritza per la seva diversitat. El positivisme, el pragmatisme, l’espiritualisme i la neoescolàstica són moviments amb una presència notable a la cultura italiana, però el corrent més característic és el neoidealisme, amb Guglielmo Gentile (1875- 1944) i Benedetto Croce (1866-1952) com a figures principals. El primer, vinculat políticament al feixisme, proposa la doctrina filosòfica coneguda com actualisme, la més important a la Itàlia de la primera meitat del segle. El seu influx s’esvaí, però, amb la caiguda del feixisme. Més duradora ha resultat la influència de la relectura de Hegel feta pel segon, especialment dins de l’àmbit de la teoria estètica. També és important ressenyar la reflexió efectuada pel marxisme italià L’introductor de l’ideari de Marx i Engels fou Antonio Labriola (1843-1904), però la figura cabdal fou la d’Antonio Gramsci (1891-1937). La seva obra emfasitza el caràcter pràxic del marxisme i redefineix, equilibrant-la, la relació entre estructura i superstructura que havia concebut el marxisme vulgar. Hom fa aquesta elaboració des d’un diàleg amb la tradició italiana i molt especialment amb l’obra de Croce, tot i que les referències arriben fins i tot a Maquiavel. El partit de Gramsci és una actualització de la seva idea de Príncep. Actualment, el panorama filosòfic italià es caracteritza per la seva diversitat i la seva riquesa. Entre les figures senyeres del pensament italià hom pot citar autors com E. Severino (1929), G. Colli (1917-1979), G. Vattimo, U. Eco (1932) o, més en l’àmbit historiogràfic, E. Garin (1909).
filosofia italiana
f
Filosofia