A diferència del grec, circumscrit a la filosofia antiga o a les llengües vehicles de “filosofies nacionals”, que només fan eclosió a l’època moderna, el llatí serveix com a mitjà d’expressió filosòfic tant a l’antiguitat, com a l’edat moderna i, per descomptat, a l’edat mitjana. És evident que hi ha una relació entre aquest fet i l’adopció del llatí com llengua de l’Església romana, però en tot cas, l’ús del llatí en filosofia és anterior al cristianisme i és utlitzat a l’època moderna per autors amb idees i educació molt allunyades del catolicisme. La primera generació important d’autors llatins sorgeix entorn del començament de la nostra era, amb Lucreci (95-55 aC), Sèneca (4-65 dC) i Ciceró (106-43 aC). Tots ells són clarament continuadors de la reflexió hel·lenística en allò que aquesta té d’innovadora —el gir antropocèntric ben palés en una filosofia com la de Sèneca, que concep la preocupació per la felicitat de l’home com la veritable tasca de la filosofia—, i també en els seus aspectes continuistes, la preocupació per l'arché i la unitat fonamental del tot, tema clau en Lucreci. Cal, però, destacar entre aquests autors la figura de Ciceró, en primer lloc pel seu caràcter fundador: De republica és la primera obra filosòfica seriosa escrita en llatí; en segon lloc, per la seva influència en Agustí d’Hipona (354-430), probablement la màxima figura de la filosofia llatina vinculada a l’imperi Romà. Agustí estudià Ciceró en la seva joventut i el convertí en un dels elements essencials en la construcció de la primera filosofia cristiana. Agustí tanca el món antic i obre un món nou que d’entrada és empobrit culturalment. Poques aportacions de relleu, amb la possible excepció de Boeci (480-524/5) poden ésser citades fins a Joan Duns Escot (810-877). Vinculat personalment a les institucions hereves del renaixement carolingi, la seva obra comporta l’aparició d’un sistema filosòfic medieval concordant amb els dogmes teològics i capaç de reflectir la visió del món de la societat feudal. Duns Escot és considerat com la primera figura important de l'escolàstica, nucli del pensament de l’edat mitjana. Després de Guillem d’Ockham (1280-1347), darrer representant eminent de l’escolàstica, la llengua llatina no perd el seu caràcter preeminent. Ben al contrari, alguns dels moviments de renovació que obren la modernitat tindran com a eix programàtic la recuperació del veritable llatí. Això s’esdevé amb l’humanisme italià, impulsat per Petrarca i prosseguit per autors com Leonardo Bruni (1374-1444) o Lorenzo Valla (1407-1457). De fet, durant tot el renaixement la llengua filosòfica seguirà essent de manera gairebé exclusiva el llatí, tant pels elements més continuistes —la nova escolàstica que es desenvolupa a final del s. XVI a la península ibèrica amb F. Suàrez (1548-1617)— com pels que busquen camins nous des del platonisme, ja sigui els que ho fan per una via mística —Marsilio Ficino (1433-99) i Pico della Mirandola (1463-1494)—, com pels qui amb una lectura més arquimediana del platonisme, obren el camí de la nova ciència —N. Copèrnic (1473-1543)—. Durant l’època pròpiament moderna, el llatí conserva encara durant algun temps la seva posició preemiment. Al segle XVII, però, hom comença a alternar el llatí amb les llengÜes nacionals, d’acord amb el públic al qual s’adreça l’obra. Exemples en aquest respecte són Descartes (1596-1650), F. Bacon (1561-1626), Galileu Galilei (1564-1642) o Spinoza (1632- 1677). Al segle XVIII, la utilització del llatí fora dels àmbits acadèmics esdevé menys freqüent; probablement és Wolff (1679-1754) el darrer filòsof important que l’utilitza com a mitjà d’expressió habitual.
f
Filosofia