En general, el finalisme pot ésser contraposat al mecanicisme, com a forma més comuna del que hom anomena causalisme (explicació de la realitat a partir de la causalitat eficient); així, hom pot agrupar les filosofies d’Anaxàgores, Plató i Aristòtil, entre altres, i el providencialisme com a sistemes finalistes, i Demòcrit, Descartes i Spinoza com a filòsofs causalistes i, àdhuc, mecanicistes. Intents d’harmonitzar ambdues orientacions són els efectuats, per exemple, per Leibniz i Lotze.
Ara bé, ni els filòsofs finalistes renuncien a la causalitat ni els causalistes o mecanicistes exclouen qualsevol finalitat. La radical contraposició entre ambdós tipus de sistematització és palesa, en canvi, en la filosofia de les ciències i, en particular, en l’àmbit de les ciències biològiques. En aquest àmbit, en efecte, hom sol negar la finalitat, en reduir-la a l’ordre de la causalitat: en aquest sentit, el finalisme és entès com a pura explicació causal que empra, però, el concepte d’intenció; l’anomenada conducta teològica dels éssers vivents és identificada amb la conducta dirigida per les denominades retroaccions negatives; o, simplement, hom afirma que la noció de finalitat només és utilitzable mentre no són encara descobertes les connexions causals corresponents. Entre els filòsofs moderns que s’han plantejat aquest problema, cal destacar H.Bergson i N.Hartmann. Per al primer, el finalisme és tan refusable com el mecanicisme, car ambdós responen a una concepció fixista del real com a quelcom predeterminat, sigui pel passat (mecanicisme) o pel futur (finalisme). Per a Hartmann, la finalitat és una categoria de l’enteniment, la qual —a diferència de la causalitat— no correspon a la realitat natural; el pensament finalista o teològic, doncs, és propi d’un nivell últim d’interpretació cosmovisional.