El pla que forma la paret a la part baixa de la finestra és l’ampit; els gruixos de paret a banda i banda són els brancals, i la llinda és la pedra o un altre element resistent que, col·locat a la part alta de la finestra, suporta el pes de la paret que té al damunt. De vegades, en lloc de llinda hom construeix un arc de descàrrega fet amb maons posats a plec de llibre, per sota del qual hom construeix una llinda falsa amb l’aresta horitzontal. Aquest arc de descàrrega resta tapat per l’arrebossat de la paret. També hi ha finestres en què l’arc que les clou és aparent. Si la finestra és molt més alta que ampla, és anomenada espitllera, i si és rodona o el·líptica, ull de bou. A vegades la finestra només serveix per a deixar passar la claror, i en aquest cas sol restar tancada amb un vidre fix o amb un vitrall. Si és practicable, disposa d’un batent o d’uns quants formats per un marc de fusta, de ferro, d’alumini, etc., que serveix de suport d’un vidre. Aquest marc és format per dos travessers horitzontals, l’un a dalt de la finestra i l’altre a baix (aquest darrer va proveït d’un escopidor, per a impedir que l’aigua de la pluja pugui entrar a l’interior), i per dos muntants verticals. Els batents van fixats i ajustats a un bastiment, el qual resta rígidament unit a l’obra amb gafes (si és de fusta) o amb potes (si és metàl·lic). Si, a més de tancar el pas de l’aire, hom vol tapar l’entrada de claror, els fulls de la finestra van proveïts de finestrons.
La finestra en l’arquitectura occidental
La forma de la finestra ha variat a través de les èpoques, i constitueix un dels elements característics dels estils arquitectònics. El seu ús és tan antic com la construcció de les cases permanents. Ja n’hi ha exemples en l’arquitectura egípcia i assíria. Les façanes de les cases cretenques tenien també diverses fileres de finestres. A Grècia, la construcció de cases obertes entorn d’un pati central en justificava la quasi desaparició. A Roma, les finestres eren de petites dimensions, adornades amb un frontó i amb pilars laterals.
Parts d’una finestra
© Fototeca.cat
En l’arquitectura de l’alta edat mitjana, eren més aviat fenedures closes amb materials semitransparents (alabastre i similars) o enreixats de pedra. En l’arquitectura gòtica religiosa, amb la difusió del vidre, les finestres augmentaren sensiblement de mida i adquiriren una importància notable en el conjunt de l’edifici. En el Renaixement, les finestres harmonitzaven el joc de volums i de simetries de la façana, i eren generalment rectangulars, amb els muntants decorats amb baixos relleus i la part superior coronada amb motius arquitectònics clàssics. Tota la riquesa ornamental del barroc se centrà entorn de les finestres i les portes. En l’arquitectura moderna predominen les superfícies de cristall, i la finestra (mancada de mur perimetral), estenent-se per tota la façana, constitueix un element fonamental de la seva estructura compositiva.
Regulacions en l’obertura de finestres
En dret català, hi ha la limitació que afecta els propietaris de finques de no poder obrir cap finestra en una paret que afronta amb la del veí sense deixar en terreny propi una androna d’una amplària que, si no ha estat fixada per les ordinacions o els costums locals, ha d’ésser d’un metre en quadre. Si les dues parets formen angle, hom no la pot obrir a menys de 60 cm de la línia d’unió.
Diversos tipus de finestra
© Fototeca.cat