Es diferenciava del mercat per tal com aquest tenia una celebració més assídua, generalment setmanal, i amb un àmbit d’influència reduït a una comarca. A l’antiga Grècia i a Roma, aquestes reunions coincidien normalment amb solemnitats religioses (Delfos, Delos, Olímpia, etc). Durant el baix imperi Romà, la contracció de l’activitat econòmica i la ruralització de la vida feren desaparèixer aquesta mena de reunions. A partir del s. XI, amb la represa de l’activitat econòmica, les fires tornaren a adquirir una gran importància, vist que els intercanvis encara no eren prou generalitzats per a poder prescindir d’aquestes reunions, que asseguraven una periodicitat en els intercanvis i en el forniment als mercats locals dels productes de consum més generalitzat. Fires importants foren les de Frankfurt, Augsburg, Leipzig i Colònia en terres germàniques, i les de Milà, Venècia i Piacenza a Itàlia. Les fires de la Xampanya esdevingueren grans centres de contractació universal; al s. XIV, però, declinaren, i foren substituïdes per les de París, Flandes (Ieper, Lilla), Brabant (Malines, Anvers) i Ginebra, que aviat adquiriren un to molt internacional. El rei de França, per tal de superar la competència d’aquestes fires de Ginebra, creà la de Lió, que al s. XV esdevingué el centre més gran de contractació internacional. Però ja a la primera meitat del s. XVI l’emperador Carles V creà la fira de Besançon, al Franc Comtat, per contrarestar la competència de la de Lió. A la corona de Castella, el desenvolupament de les fires començà als s. XI i XII, quan l’activitat mercantil recuperà una part de la seva importància i quan els avanços de la reconquesta permeteren una generalització dels intercanvis en moneda i ampliaren l’àrea d’influència dels mercats locals, que havien esdevingut insuficients, fet que obligà el poder públic a concedir privilegis de fira als centres neuràlgics de la vida econòmica. La fira més antiga, a Belorado, fou creada el 1116. Al s. XII tingueren privilegi de fira Valladolid, Sahagún i Conca, i al s. XIII Brihuega, Càceres, Sevilla, Guadalajara, Badajoz, Múrcia i Alcaraz. La fira més important, però, fou la de Medina del Campo, creada segurament per Ferran d’Antequera durant la seva regència i que consta documentada des del 1421. Centrada fonamentalment en el comerç de la llana, s’amplià ràpidament i esdevingué un centre important del comerç internacional.
La fira fou sempre un centre d’atracció de tota mena d’activitats relacionades amb el comerç; la multiplicitat de monedes que calia canviar i les lletres de canvi amb venciment en una fira hi feien concentrar els banquers; d’altra banda, gairebé totes les fires, que coincidien, sovint, amb les solemnitats religioses, donaven lloc a la concurrència de joglars i de saltimbanquis i a diverses manifestacions folklòriques. Amb el progressiu desenvolupament del capitalisme comercial, les fires perderen la raó de llur existència (s. XVII i XVIII). Però la industrialització dels s. XIX i XX originà les exposicions internacionals ( exposició) i les fires de mostres ( fira de mostres).
A Catalunya, ja al s. XII hi havia fires a Moià (1153), Tremp (abans del 1174) i Vilagrassa (1185); tingué molta importància, al s. XIII, la fira que hom celebrava a Tarragona la quarta setmana després de Pasqua; al s. XIV se celebraven fires àdhuc en llocs d’una escassa àrea comercial, com a Sant Celoni, protegida pels cavallers de Sant Joan de Jerusalem, i a Palautordera i a Calella, que eren protegides pel vescomte de Cabrera. El Consell de Cent les fomentà a Barcelona, al s. XV, per Santa Magdalena i Sant Tomàs. El 1440 hi ha notícia de la celebració a Barcelona d’una fira exposició de productes manufacturats, mena de fira que s’anà repetint en l’avinentesa d’alguna festivitat o de la visita d’algun personatge important a la ciutat; als s. XVI i XVII foren importants a Barcelona les fires del vidre, per cap d’any i Sant Joan. Els marxants dels Països Catalans anaven a les fires de Montpeller, de Pesenàs, de Narbona, de Lió, de Besançon i, sobretot, de Bellcaire. La influència de les fires castellanes (Medina del Campo, Medina de Rioseco) i les de València i de Saragossa atragueren després els marxants i els negociants del Principat gairebé tant com ho havien fet les del Llenguadoc; a les corts del 1534 i el 1537 en protestà la ciutat de Barcelona.