El mot fisc (que significava ‘bossa per a guardar-hi els diners’), originàriament, en el dret romà, es referia al tresor públic. Des de l’inici de l’època imperial, hom distingeix el tresor públic del de l’emperador, i el nom de fisc restà per a aquest, mentre que aquell era anomenat erari públic del poble romà. Aquesta distinció es mantingué en el dret visigòtic, bé que d’una manera no tan clara. Tot el fisc corresponia al rei, però hom feia distinció entre el patrimoni del rei i el de la corona; el primer corresponia als hereus, en morir el rei, mentre que l’altre passava al successor en el regne. En el dret català no hi hagué distinció entre el patrimoni privat del sobirà i el de l’estat o la corona i, de fet, tot era patrimoni reial. Les sancions pecuniàries eren aplicades al fisc reial i els imposts servien per a subvenir a les necessitats del rei i de la seva família o per a ajudar el rei en casos de guerra o en expedicions militars. L’administració dels béns del fisc anava a càrrec de funcionaris reials. A més, però, de l’existència del fisc reial com a fisc públic, les comunitats locals, les ciutats, les viles i les universitats tingueren l’administració de llur patrimoni i llurs exaccions fiscals, per tal d’atendre les necessitats del comú. La generalitat de Catalunya creà el fisc propi, amb l’exacció de drets i taxes del general, i àdhuc algun impost, com la bolla, recaptat de bon principi per a utilitat de la corona i que passà a benefici de la generalitat. També la cúria romana tingué el seu sistema d’imposició i de recaptació de tributs, sobretot des de Joan XXII, que fou el veritable artífex del sistema fiscal, partint de la base que tots els benifets eclesiàstics havien de contribuir a la Cambra Apostòlica. Unes exaccions eren pagades directament a la Santa Seu (nomenaments o confirmacions d’elecció de bisbes i d’abats, drets de cancelleria, visites ad limina, drets de pal·li, etc), i unes altres eren cobrades fora de la ciutat papal (Roma o Avinyó), però amb destinació a aquesta (delmes especials, annatae, espolis, procuracions, etc). Hi havia, a més, els drets i les taxes que la cúria papal i els seus tribunals cobraven en la tramitació de les causes. Amb el regisme constitucional restà clarament separat el que era patrimoni de l’estat del que ho era de la corona i àdhuc del patrimoni privat del rei. El fisc és el que correspon a l’estat; els imposts són a benefici d’aquest; té hipoteca legal sobre els qui contracten o administren els seus interessos per les responsabilitats a què puguin restar sotmesos; a manca de persones que puguin heretar en els intestats, els béns hereditaris corresponen al fisc; els béns dels particulars són afectats per les exaccions fiscals, com a crèdit preferent sobre qualsevol altre; l’estat té també el patrimoni propi; a benefici seu van les sancions pecuniàries; els béns que no tenen amo conegut passen a ésser patrimoni del fisc.
m
Economia
Dret fiscal