Limitada al S pels turons de l’Artois, que la separen de la conca de París, constitueix l’extrem occidental de la plana del N d’Europa. Administrativament correspon a una tercera part del departament francès del Nord, a la regió federal belga de Flandes i al sector continental de la Zelanda neerlandesa. Hom distingeix la Flandes marítima o occidental i la Flandes interior o oriental. La primera és una plana molt baixa, formada per una capa d’argiles d’origen marítim, dessecada per canals i molt fèrtil; és la regió de pòlders. D’una altura no superior a 5 m, gràcies als dics i a la muralla de dunes del litoral resta resguardada de les envestides de la mar i de les marees. D’una gran horitzontalitat, hi abunden les petites explotacions i les granges. La costa, de formació recent, és constituïda per un cordó de dunes, cobertes de vegetació halòfila, d’uns 9 a 18 m d’alçada, que en alguns punts assoleixen fins i tot els 30 m (Koksijde), i una amplada que pot arribar a 1,5 km (Knokke). La Flandes oriental o interior, formada per materials sorrencs que al S apareixen coberts per una capa de llim, no és tan baixa (de 5 a 50 m) i manca de l’horitzontalitat de la Flandes marítima. Es va aixecant suaument cap a Brabant i l’Hainaut, i ofereix un paisatge ondulat i més variat, on els arbres ja fan acte de presència i cobreixen algunes extensions. Hi abunden els barrancs i els tossals (entre els tossals es destaca el de Cassel, a França, amb 176 m). Els rius flamencs són el Leie i l’Escalda, els quals, canalitzats, constitueixen una important via de navegació. El clima és oceànic, amb nebulositat abundant i temperatures moderades, però es caracteritza pel domini de vents forts i freqüents. A Bruges, la temperatura mitjana anual és de 9,8°C. Les pluges no hi són gaire fortes, però sí freqüents, i assoleixen una mitjana anual de més de 700 mm. És una regió urbanitzada, industrial i comercial, amb una població molt densa. Però l’agricultura intensiva, associada a la cria de bestiar, principalment boví, és una de les activitats principals. Hi té una gran importància el conreu del lli, les bleda-raves sucreres, el llúpol, els cereals (blat, civada i ordi), les xicoires, el tabac, les patates, les plantes farratgeres, els llegums, les hortalisses i la floricultura (les hortalisses i la floricultura, entorn de Malines). L’activitat industrial hi és representada per la indústria tèxtil, d’una gran tradició, i en destaca Eeklo com a centre principal. També hi ha indústria metal·lúrgica, de maquinària agrícola, química, paperera, de blanqueria, del calçat i alimentària. A la costa, els petits pobles de pescadors han estat substituïts per centres turístics, amb nombrosos hotels i balnearis (Ostende, Blankenberge i Knokke). La capital històrica és Bruges, però la capitalitat passà després a Gant; el principal port és Dunkerque.
La història
Habitada per la tribu cèltica dels menapis, la regió flamenca estigué sota el domini de Roma des de vers l’any 51 aC fins al segle V dC, que l’ocuparen els francs ripuaris. Durant el govern dels merovingis (segles V-VII) el país fou cristianitzat i dividit en districtes administratius (comtats) i religiosos, i fou sembrat de monestirs benedictins, que hi compliren una doble funció, espiritual i colonitzadora. En temps dels carolingis Flandes sobresortí en la indústria tèxtil (draps frisons) i l’activitat mercantil, centrada al litoral (Bruges) i a la vall de l’Escalda (Tournai, Gant, Anvers). Carles el Calb encomanà el govern del comtat o pagus Flandrensis a Balduí I (comtat de Flandes). L’economia del país era bàsicament agrícola i ramadera, però des dels segles XII i XIII als principals nuclis urbans (Bruges, Gant, Arràs, Douai, Ieper) progressà espectacularment la indústria tèxtil, abastada per la llana anglesa, i les ciutats de Bruges i Gant esdevingueren els principals emporis mercantils d’Europa. A redós de la prosperitat industrial i mercantil nasqueren unes classes urbanes (patricis, mercaders, artesans), que sovint reivindicaren, amb èxit, la concessió de l’autonomia municipal i la reducció de les càrregues senyorials. Sota la quarta i la cinquena dinastia comtals la intervenció de França en els afers interns de Flandes no parà de créixer. La tutela francesa establerta arran de la batalla de Bouvines (1214) fou mal tolerada pel sector de la població més vinculat a la indústria tèxtil i a la llana anglesa (artesans i mercaders), i se succeïren les revoltes de Bruges (1302, 1316-18) i Gant (1338-45), els episodis bèl·lics, com la derrota de Courtrai (1302), i les victòries franceses de Mons-en-Pévèle (1304) i Kassel (1328). La doble dependència de Flandes, vinculada a França per llaços feudals i a Anglaterra per interessos econòmics, fou una de les causes de la guerra dels Cent Anys, en el curs de la qual la llana castellana desplaçà l’anglesa del territori flamenc i la indústria tèxtil feu crisi. El país flamenc s’incorporà als estats de la casa ducal de Borgonya pel matrimoni del duc Felip II amb la comtessa Margarida III, i més tard als dels Àustria. Sota els ducs de Borgonya i els Habsburg formà part d’un ampli conglomerat territorial que entrà dins l’òrbita dels Àustria castellans. Durant els segles XVI i XVII fou una base militar utilitzada per la monarquia hispànica per a mantenir l’hegemonia a Europa i desenvolupar la seva política catòlica i antifrancesa. La noblesa de les províncies del nord, zelosa dels seus privilegis i de la seva influència en el govern i guanyada progressivament pel calvinisme, s’enfrontà als governadors enviats per la monarquia. El 1564 els nobles aconseguiren la destitució de Granvela, i el 1565 signaren el compromís de Breda per tal d’abolir la inquisició que els era imposada. Enfront dels revoltats, la monarquia recorregué d’antuvi a la duresa (govern del duc d’Alba, 1567-73) i després a la política de reconciliació (govern de Lluís de Requesens, 1573-76), però el malestar causat per la política religiosa dels Àustria i pels excessos dels terços castellans culminà el 1576, quan, revoltades totes les províncies, a excepció de Luxemburg, exigiren al nou governador, Joan d’Àustria (1576-78), el compromís de retirar totes les tropes castellanes. Represa la lluita el 1577 i mort Joan d’Àustria (1578), el succeí el duc farnesià Alexandre I de Parma (1578-92), que se sabé atreure la noblesa del sud, amb acatament, per part de les províncies catòliques valones, de l’autoritat del sobirà castellà mitjançant la unió d’Arràs (1579), autèntica acta fundacional de la Bèlgica moderna; mentrestant, les províncies protestants del nord, sota el comandament de Guillem d’Orange-Nassau, signaren la unió d’Utrecht, base de la futura Holanda. D’aquesta manera, el dualisme existent als Països Baixos convertí la lluita per la independència en una guerra civil, en la qual els protestants reberen l’ajuda de francesos i anglesos, enemics de l’hegemonia espanyola. Malgrat els èxits militars del duc de Parma, el fracàs de l’Armada Invencible (1588) i les dues expedicions a França en ajuda de la Lliga Catòlica (1590 i 1591-92) impediren la pacificació total dels Països Baixos. Després dels curts governs de Peter Ernst von Mansfeld (1592-94), de l’arxiduc Ernest d’Àustria (1594-95) i del comte de Fuentes de Valdepero (1595-97), Felip II cedí la sobirania dels Països Baixos a la seva filla Isabel i al seu gendre, l’arxiduc Albert, amb la condició que aquelles terres tornessin a la corona castellana en el cas que els arxiducs morissin sense descendència, cosa que s’esdevingué el 1621. En l’endemig, els enfrontaments bèl·lics restaren interromputs per la treva dels Dotze Anys (1609-21), que de fet significà el forçat reconeixement de la independència de les Províncies Unides. Mort l’arxiduc Albert (1621), la seva muller fou simplement governadora dels Països Baixos (1621-33), i en aquest càrrec la succeí el cardenal-infant Ferran (1634-41). Durant aquells anys, el comte duc d’Olivares, privat de Felip IV, continuà la guerra, en un darrer intent de mantenir la malmesa hegemonia castellana, però fou vençut per francesos i holandesos a les Dunes (1639) i a Rocroi (1643), en el marc de la guerra dels Trenta Anys (1618-48). Des d’aleshores el retrocés de les posicions castellanes fou constant; per la pau de la Haia-Münster (1648) fou reconeguda la independència de les Províncies Unides, i, després de successius enfrontaments amb Lluís XIV (1643-1715), passaren a França nombroses places flamenques, com Gravelines, Bourbourg (pau dels Pirineus, 1659), Douai, Lilla, Armentières, Bergues (Aquisgrà, 1668), Bailleul, Kassel (Nimega, 1678), etc. Finalment, en acabar la guerra de Successió d’Espanya, pels tractats d’Utrecht (1713) i Rastatt (1714) la resta de Flandes, juntament amb els Països Baixos sota domini castellà, passaren als Àustria alemanys. Posteriorment, Flandes fou annexat a França (1795-1814), i després, per decisió presa en el congrés de Viena, formà una província d’Holanda (1815-30). Des del 1830, la part central és part integrant del regne de Bèlgica, i amb la reforma constitucional del 1993 assolí l’estatut de regió federal.