En la classificació Hornbostel-Sachs, flauta en grup, de buf directe al cantell del tub. Cada tub fa una sola nota i, per tant, l’instrumentista ha de desplaçar l’instrument, en sentit transversal, pels seus llavis per tal de fer sonar una melodia. Els tubs acostumen a ser construïts amb fragments de canya —amb el nus a l’extrem inferior— lligats amb un cordill o fil de llana a dos pals travessers, també de canya. Alguns exemplars poden tenir menys de cinc tubs o més de set (9, 12, 16, etc.) o ser construïts amb altres materials (fusta, terra cuita, pedra, metall o, recentment, plàstic). Els de metall són utilitzats, encara actualment, pels esmolets per tal d’anunciar la seva presència.
El seu nom deriva de l’origen mitològic que se li atribueix. Segons la mitologia grega, el déu Pan la va construir amb fragments de la canya en què havia estat convertida la nimfa Siringa en el seu intent de fugir d’ell.
Instrument conegut des de molt antic, tant per la cultura xinesa com per les cultures mediterrànies de Grècia (siringa) i Egipte, ha arribat als nostres dies en dos tipus bàsics: el que disposa els tubs en forma de rai o tramada, i el que disposa els tubs en forma de feix. El primer —el més utilitzat— ha evolucionat en diversitat de models, des del model amb tubs en una sola filera i en ordre decreixent segons la llargada, fins a models amb doble filera en posició paral·lela utilitzats al Perú, Bolívia i també a Melanèsia. Sovint, la reunió d’instruments de diferents mides —i, per tant, de diferents tessitures— dona origen a una formació instrumental específica que als països andins és coneguda amb el nom de siku. A Romania la flauta de Pan és de forma lleugerament corbada i afinada segons l’escala diatònica. En algunes àrees europees (com ara Geòrgia) hi ha models que presenten una disposició dels tubs en la qual el més llarg és situat a la part central. Altres models disposen el tub més curt a la part central, com és el cas de flautes de Panamà o de la Xina. Hi ha també alguns models en què els tubs es disposen fent ziga-zaga, és a dir, llargs i curts de manera alterna i en ordre decreixent, com per exemple el rondador d’Equador i Colòmbia, o alguns models de Melanèsia.
A Oceania coexisteixen els dos tipus anteriorment esmentats: en forma de rai i en forma de feix. En aquest segon tipus, sovint els tubs estan subjectats únicament amb les mans de l’instrumentista, el qual, mantenint l’instrument immòbil, ha de moure el cap per tal d’arribar als tubs que ha de fer sonar.
Naï romanès
© X. Pintanel
A Catalunya, una variant de la flauta de Pan es coneix amb el nom de siringa. Acostuma a estar construïda de manera artesanal d’una sola peça plana de fusta, generalment de boix, on s’han perforat els tubs —cinc o set de diferents llargades—, els quals queden tancats per l’extrem inferior. Cada tub dona una sola nota i, per tant, l’instrumentista ha de desplaçar l’instrument en sentit transversal a través dels llavis per tal de fer sonar una melodia. Alguns exemplars poden ser de terra cuita, de metall o, més recentment, de plàstic. Els de metall són utilitzats, encara actualment, pels esmolets, per tal de donar a conèixer la seva presència o proximitat als possibles clients en zones urbanes. La siringa ha esdevingut també una joguina infantil, construïda de manera seriada, de llauna o plàstic. Antigament havia rebut també el nom de sanatruges, sanaporcs o xiulet de sanador perquè havia estat utilitzada pels sanadors i castradors ambulants d’aquests animals, per tal d’anunciar la seva arribada al lloc on hi havia la possible clientela.