L’emissió de Jaume III seguí els tipus (sant Joan dret a l’anvers, flor de lis al revers) i paràmetres del model florentí però amb llegenda Rex Maiorica i marca d’una creueta equilateral sobre pal (florí mallorquí). Pere III continuà inicialment els mateixos patrons i baté a Perpinyà florins sense marca i amb la llegenda Arago rex. L’encunyació fou arrendada pel rei a diversos moneders entre el 1346 i el 1374. L’any 1349 hom manà d’afegir la inicial del nom del rei (P) i, almenys des del 1352, marques d’emissió que hagueren d’ésser diferents a cada arrendament i que reflectiren sovint l’heràldica dels arrendadors: espasa de Pere Blan, cap de sarraí de Perpinyà Blan, etc. Pere III baté també migs i quarts de florí, però els seus successors només bateren florins i migs florins. Si bé els primers florins eren com els de Florència, de llei 23,75 quirats (98,95% d’or), aviat foren rebaixats a 22, a 20 i finalment a 18 quirats el 1363, però fou mantinguda la talla de 68 el marc (3,48 g). Aquest procés cercava d’acomodar el contingut d’or de la moneda a una valoració de mercat que n'assegurés els guanys. Un cop assolit aquest punt, la llei de 18 quirats i la talla de 68 el marc es mantingueren invariades durant més d’un segle, i les darreres emissions foren del 1480, en temps de Ferran II. Els intents esporàdics de Pere III i de Joan II de batre'n a 16 quirats i la prova fallida de Joan I de fer emissions d’alta llei (23,75 quirats) però de pes feble, no tingueren cap transcendència i el florí fou un dels puntals del sistema monetari català des de la seva creació fins que, a partir de mitjan s XV s’inicià el batiment de ducats d’or d’alta llei (ducat).
Fins el 1363 hom féu les emissions de florins a Perpinyà (florí de Perpinyà) i des del 1365 també a Barcelona, València i Saragossa, bé que aquest darrer taller només en baté tres anys, atès que els estaments aragonesos imposaren que el diner jaquès de billó continués essent la moneda exclusiva del regne d’Aragó. Vers el 1365 les marques d’emissió foren substituïdes per marques de taller: C gòtica per a Saragossa, elm a Perpinyà, rosa a Barcelona i torre a València (després corona). Al llarg del regnat de Pere III el florí convisqué encara amb el ral de Mallorca (ral), però sota Joan I hom abandonà el ral i foren batuts florins mallorquins amb la marca M gòtica i l’addició de la marca del mestre de la seca. Joan I fixà per primera vegada les marques de taller; confirmà les de València i Perpinyà, establí la M gòtica per a Mallorca i mudà la rosa de Barcelona per una creu sobre pal. Martí I disposà l’any 1399 que els florins portessin la marca del tresorer reial, Joan Desplà, que era un escac en cairó o, simplificat, un cairó tallat en aspa. Aquesta marca substituí la de taller a Barcelona, se situà marginalment a València (al costat dels peus de Sant Joan) i acompanyà la marca del mestre de seca a Mallorca, flanquejant sant Joan. La multiplicitat de marques, la persistència del nom de Martí en els regnats de Ferran I i Alfons IV a Mallorca, el progressiu abandó de la marca de taller i el canvi freqüent dels tresorers reials dóna una gran varietat de marques i serioses dificultats d’atribució. La cotització del florí, fixada en 11 sous per Pere III, fou anivellada a 13 sous al s XV en relació, però, amb una moneda de billó més feble (equivalia a 8,6 sous del billó inicial segons l’avaluació del croat, també invariat). Els documents li solen donar el nom de florí d’or d’Aragó, que correspon a la titulació dels reis catalans.