S’ocupa d’aspectes diversos, com l’estudi de les condicions climàtiques i edàfiques òptimes per al desenvolupament de cadascuna de les espècies, el coneixement de les malures més freqüents i els mètodes de prevenció i de guariment, el millorament de les varietats ja existents i l’obtenció d’altres de noves, etc. Entre les espècies conreades directament sobre el terreny, per a l’explotació com a flor tallada, destaquen les roses, els clavells, els crisantems, les gardènies, els gladiols, els narcisos, els lliris, les tulipes, els ranuncles, les anemones, etc, i com a plantes ornamentals en tests sobresurten les azalees, les hortènsies, les begònies, les sansevièries, els ficus, els geranis, les fúcsies, diverses espècies de falgueres, etc. Els problemes amb què es troba el floricultor són molt nombrosos; en primer lloc, cal aconseguir de reunir en una mateixa varietat, mitjançant encreuaments adequats, les característiques més apreciades que presenten varietats diverses: grandària de la flor, vistositat dels pètals, tija llarga i flexible, màxima conservació de les flors ja tallades, etc. També és convenient de disposar de varietats que permetin d’abastar el mercat durant una temporada llarga, per la qual cosa són molt apreciades aquelles plantes que floreixen escalonadament en el temps o aquelles en què és factible la inducció artificial de la floració, sia mitjançant l’aplicació del fotoperíode escaient o bé per tractament amb substàncies inductores. D’altra banda, les necessitats i els gusts del consumidor no són constants, sinó que varien en el decurs del temps. Un factor important que cal tenir en compte és l’existència de diades determinades (Sant Jordi, Sant Josep, Nadal, Corpus, el dia dels morts, etc.), en les quals la demanda és molt important. D’altra banda, a causa de les variacions climatològiques estacionals normals i del perill de ventades, pedregades i glaçades imprevisibles, com més va més s’estén el conreu de les varietats més delicades en hivernacles, on poden ésser controlades les condicions ambientals (temperatura, humitat, aireig) i és més fàcil la prevenció i la lluita contra les plagues, la regulació automàtica del reg i l’aplicació del fotoperíode i de les substàncies hormonals reguladores del desenvolupament i de la floració.
Actualment, els estats europeus que tenen més superfície de conreu de flors coberta amb hivernacles de vidre són Itàlia (995 ha), la República Federal d’Alemanya (937 ha) i Holanda (448 ha). A l’Estat espanyol n'hi ha 40 ha. L’existència de mercats exteriors ha impulsat el desenvolupament de tractaments especials i de mètodes de transport (tractament de les flors tallades amb substàncies conservadores, emmagatzematge i transport en cambres frigorífiques, etc) que permeten de mantenir les plantes en condicions òptimes fins al punt de destinació. Moltes zones de clima especialment favorable (Costa Blava francesa i Riviera italiana, el Maresme, Florida, Califòrnia del Sud, etc.) o de situació geogràfica privilegiada (Colorado, cap al centre geogràfic dels Estats Units, rodalia d’Amsterdam, etc) han esdevingut centres fonamentals de la floricultura mundial. En el mercat europeu es destaquen dos tipus diferents de floricultura, el mediterrani i el nòrdic. El tipus mediterrani, desenvolupat pels floricultors d’Itàlia, França i Espanya en zones pròximes a la mar, on el clima és poc extremat, obté a l’hivern i a l’aire lliure una producció floral elevada, destinada quasi totalment a l’exportació. Malgrat aquest clima favorable, les plantes obtingudes són poc constants en qualitat i en durada, a causa dels condicionaments ecològics a què són sotmeses, i, doncs, el rendiment econòmic és baix. Actualment aquesta mena de conreu és millorat mitjançant el cobriment total o parcial del terreny amb plàstic o amb vidre. El tipus nòrdic de floricultura és desenvolupat als països nòrdics, on la manca de llum suficient en l’època hivernal feu necessari ja d’antuvi el conreu controlat en hivernacle. Als Països Catalans, els principals centres de producció industrial són al Maresme i en algunes comarques litorals valencianes, l’Horta en primer lloc. Al Maresme i a l’aire lliure, hi predominen els gladiols, els nards, els clavells, les anemones i els ranuncles, i en hivernacle, les roses, els clavells i plantes d’interior en test. Al litoral del País Valencià hom conrea roses en hivernacles i clavells, tant en hivernacle com a l’aire lliure. La industrialització de la floricultura ha tingut un impuls important gràcies a les investigacions que hom porta a terme en el camp de la genètica, de la fisiologia vegetal i de la fitopatologia en nombroses universitats i estacions experimentals d’arreu del món (la de Cabrils al Maresme), les quals han conduït a una explotació científica del conreu de moltes espècies.
Als Països Catalans, la floricultura s’inicià vers el 1922, quan Beniamino Farina trasplantà a Vilassar de Mar clavellines emprant tècniques de la Riviera italiana. Posteriorment es desenvolupà amb fortes oscil·lacions, a causa de les malures i de les fluctuacions dels preus. Dins un mateix any, només és aprofitat un terç de la collita de clavells (200 milions), puix que de la fi d’abril a la fi de setembre hom els deixa fer malbé pels camps, atès que no els podria vendre. Cal tenir en compte, també, la producció de plantes ornamentals i de planter. Aquests conreus ocupen, en conjunt, unes 1.000 ha (1980-81), de les quals 685 a la Catalunya autònoma (413 de clavellines, 117 de rosers) i unes 260 al País Valencià. A Catalunya unes 310 ha són protegides amb hivernacles o bé amb plàstic. La més gran part d’aquest conreu es fa al Maresme, en el sector comprès entre Caldes d’Estrac i el Masnou, amb centre a Vilassar de Mar. Els conreus tradicionals de violers i roses i el nou conreu dels gladiols tendeixen a fer minvar el predomini clavelliner. A ponent, l’àrea de conreu de flors s’estén pel Barcelonès i el Baix Llobregat (que sumaven 19 ha el 1980, tradicionalment de roses, a Sant Feliu). Hi ha encara unes altres àrees que es dediquen a aquest conreu: el Rosselló (28 ha de clavells, roses i gladiols a Perpinyà, i altres comuns de la plana), al Baix Camp, al Segrià (unes 15 ha a cada comarca), el Bages i la Ribera d’Ebre). Al País Valencià, l’Horta (més de 100 ha), d’expansió recent, produeix les mateixes flors, i segueixen en importància la Safor, l’Alacantí i la Plana. Al Maresme la tendència actual és de substituir aquesta flor tallada per la flor ornamental i la planta. El consum se centra a Barcelona, seguida de València. L’exportació, complementària, s’adreça als estats escandinaus, seguits d’Alemanya, Suïssa i la Gran Bretanya (primera consumidora del 1928 als anys setanta).