El 1846 W.J. Thoms proposà el mot folklore (que significa literalment ‘saber del poble’) en substitució de Popular Antiquities. En els països de parla alemanya, ja des del 1808 hom empra el mot Volkskunde. Malgrat que el terme folklore és recent, l’estudi de la vida tradicional del poble té arrels més llunyanes. Amb la floració del classicisme humanista, per part dels artistes i els literats començà a desvetllar-se l’interès per la vida quotidiana dels pobles. G.B. Vico mostrà en algunes parts de la Scienza Nuova (1725) molt d’interès per la vida popular i pels mites.
És el Romanticisme, però, sobretot alemany (Herder, Goethe, Bürger i, particularment, els germans Wilhelm i Jacob Grimm), que donà l’impuls decisiu a l’estudi del folklore. Després de la fase romàntica, s’esdevingué un període més positivista i historicista. Amb el desenvolupament dels estudis etnològics, sobretot els de l’escola anglesa —E.B.Tylor (Primitive Culture, 1871), A. Lang (Myth, Ritual and Religion, 1887), J. Frazer (The Golden Bough, 1890)—, el folklore rebé un impuls de signe naturalista, que incloïa, però, totes les manifestacions morals i culturals dels pobles primitius. F. Naumann, en l’obra Grundzüge der deutschen Volkskunde (‘Línies fonamentals del folklore alemany’, 1922), proposà una revisió del concepte de tradició popular.
És molt important el Handwörterbuch des deutschen Aberglaubens (‘Diccionari manual de la superstició alemanya’, 1928-40), editat en deu volums, d’E. Hoffmann-Kraye i H. Bächtold-Stäubli. A l’URSS, han estat molt afavorits els estudis folklòrics, que hi tenen el significat restringit de literatura popular (M. Azadovski, E. Kazarov, V.J. Propp, etc.). A França, cal destacar A. van Gennep (1873-1957), que publicà el Manuel de folklore français contemporain, en nou volums (1937-58).
Els estudis de folklore als Països Catalans
Als Països Catalans, a la fi del s. XVIII autors com el valencià Carles Ros es dedicaren a recollir, encara amb una finalitat merament literària, certs elements de la tradició popular, especialment contes i refranys (Rondalla de rondalles, 1776); dins aquesta línia, ja al s. XIX, es poden incloure també les col·leccions del mallorquí Tomàs Aguiló i Cortès Rondaia de rondaies (1815) o Faules mallorquines (1846). Tanmateix, l’interès per l’estudi de les tradicions i les arts populars com a tals no es desenvolupà fins a mitjan segle XIX, impulsat sobretot per les figures de Marià Aguiló i Fuster (el primer que recorregué totes les terres catalanes a la recerca de materials folklòrics; publicà només una mínima part del material que recollí, al Romancer popular de la terra catalana, 1893), Manuel Milà i Fontanals (que recollí i estudià cançons tradicionals, teatre popular i endevinalles), F.P. Briz (que publicà, amb finalitat divulgadora, cançons, rondalles i endevinalles) i Francesc Maspons i Labrós (que publicà reculls de tradicions i rondalles). D’altra banda, cal destacar l’obra de l’arxiduc Lluís Salvador Die Balearen in Wort und Bild geschildert (Leipzig, 1869-91), on recull literatura popular, costums, creences, etc., de les Illes. Al darrer terç del s. XIX, els estudis folklòrics reberen l’empenta de les associacions excursionistes novellament fundades —l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876) i l’Associació Catalana d’Excursions (1878), que, dins la “Biblioteca Popular de l’Associació Catalana d’Excursions”, publicà, entre altres, obres de Cels Gomis—. Unes altres figures destacades d’aquella època foren Sebastià Farnés i, sobretot, Pau Bertran i Bros, que recollí principalment rondallística i cançons.
A la fi del segle XIX i al començament del XX, les publicacions de caràcter folklòric es multiplicaren arreu de les terres catalanes: a Mallorca, cal destacar la labor d’Antoni M. Alcover (sobretot els 24 volums de les Rondaies mallorquines); al Principat, l’obra de R. Serra i Pagès, V. Serra i Boldú i Aureli Capmany (fundador de l’Esbart Català, el 1909); i al País Valencià, la labor de F. Barberà, F. Martínez i Martínez, F. Almarche i Vázquez, etc. El 1915 la creació, per part de Tomàs Carreras i Artau, de l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya —que publicà els interessants volums Estudis i materials (1916, 1917 i 1922)— i el 1922 la de l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnografia i Prehistòria (on col·laboraren Lluís Pericot, Josep M. Casacuberta, P. Bosch i Gimpera, etc.) i de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (emprada per l’Orfeó Català i per la Fundació Patxot) afavoriren l’estudi seriós de la literatura oral i la seva unió amb els estudis etnogràfics. Posteriorment, a partir dels anys trenta, i sobretot després de la guerra civil, els estudis folklòrics minvaren notablement. Tanmateix, cal destacar l’obra de Joan Amades, el més notable divulgador del folklore català, no sempre amb prou competència científica; la de Ramon Violant i Simorra, conservador del Museu d’Indústries i Arts Populars (1940), autor d’un gran nombre d’obres de força interès; la de Josep Romeu i Figueras, estudiós del mite del Comte Arnau; i la de Xavier Fàbregas, que documentà amb competència i amenitat les tradicions i festes populars de Catalunya (Cavallers, dracs i dimonis, 1976; i Tradicions, mites i creences dels catalans, 1979).
A Mallorca, Andreu Ferrer i Ginard fundà la revista Tresor dels Avis (1922) i Rafael Ginard i Bauçà recollí un extensíssim material en el Cançoner popular de Mallorca (1966, 1967, 1970). Al País Valencià, M. Sanchis i Guarner publicà diversos treballs, generalment de vulgarització.