La matèria d’estudi principal és la música vocal (cançó 1) i la música instrumental que les acompanyava o servia per a la dansa. Ho són també les melopees recitades, amb acompanyament d’instruments de percussió o d’altra mena i que representen un estadi intermedi entre la parla i el cant, així com tota mena de crides acompanyades per instruments rudimentaris. Hi ha formes molt arcaiques basades en sistemes musicals primitius, com el sistema pentatònic, que hom troba en àrees geogràfiques molt extenses. Hom tendeix a incloure el folklore musical dins una branca recent de la musicologia, l'etnomusicologia, anomenada també musicologia comparada. El coneixement i la revaloració del folklore musical han estat molt influents en la producció de música culta durant el s. XIX i la primera meitat del XX. El Romanticisme hi cercà inspiració i materials sonors i, alhora, en molts països europeus, un refermament de la personalitat nacional i dels trets característics de cada poble. Aquest camí seguiren Debussy, Ravel, Stravinski, Falla, Janáček, Kodály, Bartók i, als Països Catalans, Pedrell, Morera, etc.
m
Folklore