Thomas A. Edison fou el primer a aplicar (1877) la idea que un so transmès a un diafragma proveït d’una agulla podia ésser gravat damunt una superfície cilíndrica —recoberta amb una capa d’estany— en forma de traç espiral, de tal manera, que en girar el cilindre, una agulla enganxada a una membrana sotmesa a vibracions sonores en gravava la superfície. El solc així obtingut era d’amplada i profunditat variables, segons la intensitat i la qualitat del so. Per a la reproducció, una altra agulla, connectada a una trompa o megàfon, en tornar a recórrer el solc format tornaria a vibrar com amb el so original, el reproduiria i el faria audible. Aquest aparell reproductor de cilindre fou anomenat fonògraf, i després de diversos perfeccionaments començà a ésser explotat comercialment als EUA vers l’any 1887 per la Columbia Phonograph Company, i des del 1894 pels germans Charles i Émile Pathé.
Al cap de poc temps Emil Berliner inventà un procediment d’enregistrament i de reproducció del so basat en una superfície plana i circular (disc) i un aparell per a reproduir-lo (gramòfon).