Per a les escoles estructuralistes, i en primer lloc la del Cercle Lingüístic de Praga (1920-38), hom parteix de la noció de fonema, del qual són analitzats els trets distintius que permeten de copsar l’estructura fonològica de cada llengua. Tot just determinada la capacitat funcional dels fonemes, a través del criteri de commutacions, en són establertes les propietats combinatòries per a formar unitats més complexes, com ara la síl·laba, el mot, el sintagma i l’expressió o, en termes fonètics, l’emissió fònica normal limitada per dues pauses. Així, al nivell de seqüències que ultrapassen la unitat fonemàtica, hom investiga alhora els trets, anomenats suprasegmentals, susceptibles de comportar una modificació significativa quan es commuten: la durada, la intensitat i el to, dels quals cada llengua fa un ús particular. La fonologia pot ésser aplicada tant a la descripció sincrònica d’una llengua o de més d’una com a l’estudi evolutiu dels sistemes fonològics en el decurs del temps. Unes altres escoles, com la generativa, es diferencien pels procediments de recerca més que no pas pels resultats. Aquests procediments, subjectes a una filiació teòrica diferent, consisteixen sobretot a rebutjar la noció de fonema com a unitat bàsica, a operar amb oposicions binàries entre els trets distintius (Jakobson fou el primer a seguir aquest criteri), a establir entitats fonològiques subjacents i a formalitzar rigorosament i ordenadament les regles adients de reescriptura.
f
Fonètica i fonologia