força

F (simb.)

f
Física

Causa capaç de modificar l’estat de repòs o de moviment d’un cos o de produir-li deformacions.

Les forces entre cossos es poden exercir per contacte directe entre ells o bé per acció a distància. La relació entre les forces que actuen i les deformacions que produeixen és anomenada llei de Hooke. La relació entre les forces i els canvis en l’estat de repòs o de moviment dels cossos és donada per les dues primeres lleis de Newton, segons les quals la força F que actua sobre un punt material és directament proporcional a l’acceleració a que li produeix: F=ma. Segons la tercera llei de Newton, quan un cos A actua sobre un altre cos B amb una força F (dita d’acció), el cos B actua damunt del A amb una força igual i de sentit contrari (dita de reacció). Les forces són mesurades estàticament, per les deformacions que produeixen en molles (dinamòmetres), o dinàmicament, per les acceleracions que originen. El caràcter vectorial de les forces es manifesta en totes les situacions (composició de forces, acció d’una força sobre un cos que es mou en una direcció prefixada, etc) en les quals és essencial de considerar la direcció en què actuen. La unitat de força en el SI és el newton, i en el CGS, la dina. Històricament hi ha hagut molta confusió en ésser utilitzat el mot força, des d’Aristòtil, que l’associava a un canvi de posició (i no de velocitat) dels cossos, fins a J. Buridan (1350), que la confonia amb l’ímpetu o la quantitat de moviment. Foren Galileu i, més tard, Newton els qui precisaren la noció de força en el sentit actual. Malgrat que la física quàntica no utilitza la noció de força, és habitual de cometre un abús de llenguatge i parlar de força per a referir-se a interacció (forces atòmiques, forces entre spins, forces nuclears, etc.).